Notes disperses en una setmana contradictòria

Com que la dinàmica diària amenaça d’embogir-nos si intentem entendre-la enmig de tants estirabots (Rufián de gira promocional; Marlaska fent veure que és cec, sord i exemplar; el president Illa tirant pilotes fora a pesar de l’Informe Social 2025 de la Generalitat que situa el país a un pas de la fallida, entre altres temes), us invito a reflexionar sobre contradiccions més properes. Per exemple: el primer comentari que m’arriba a l’article de la setmana passada («Odiar els catalans els surt gratis»), diu textualment: «alguna cosa devem haver fet malament els catalans». Contesto: «no justifiquis, no justifiquis», adobat amb una emoticona somrient amb una gota de suor al front. M’interrogo a mi mateix què devia interpretar l’amable lector en el meu argument d’inici i final de l’article: «La confirmació d’un mal latent no necessita justificacions (...) Algú està fent res, que no sigui justificar-ho?». Prenc nota de la contradicció, i l’afegeixo al comentari hiperventilat sobre notícies publicades per Regió7 que no complauen bons lectors crítics i amb criteri: n’hi ha que pateixen per la regressió de Manresa i el seu territori per culpa de les males comunicacions i l’absència d’un lideratge potent, mentre d’altres es queixen per les agressions que pateix el medi ambient amb la dèria d’eixamplar carreteres, o de construir embassaments reversibles, o parcs eòlics i plantes de biogàs. El fet és que la contradicció arriba a límits inversemblants quan una informació ben documentada sobre com «Creix la biodiversitat de l’entorn del Cardener al seu pas per Manresa», i que «El Centre Forestal del Solsonès lidera la base de dades de cant d’aus més completa del món» també provoca rebuig entre aquells que voldrien informacions «més canyeres». Tants caps, tants barrets, que diria aquell, o que, sortosament, hi ha opinions per a tots els gustos. Per exemple, tothom ha dit en més d’una ocasió que els diaris només porten males notícies, i que ja seria hora que en sortís un que només en publiqués de bones. Però la contradicció per a molts deu ser comprovar com, malgrat tot, i la certesa que no és el «més canyero» i que podria ser molt més valent i més ben fet, el nostre diari està a punt de complir els primers cinquanta anys amb voluntat de continuar sent una eina útil per al territori. Vista la trajectòria, sembla que el més assenyat seria que cadascú evités oscar-lo intentant que el tall fos esbiaixat tocant os al seu gust únicament. Com en tants d’altres temes que ens preocupen, podríem debatre durant hores sobre pluralitat, rigor, professionalitat i qualitat en la feina feta per periodistes i per tants d’altres professionals amb qui seria just comparar-los. Els polítics també, o haurien de menjar a part?