No és temps per a miracles

Ahir a Manresa recordàvem que una llum miraculosa, misteriosa o d’incerta procedència, ens va il·luminar un 21 de febrer de 1345; però el més rellevant d’aquests fets històrics, en els que van rebre garrotades de totes bandes, és com van lluitar els nostres avantpassats pel dret bàsic a gaudir de l’aigua; amb lideratge, convicció i unitat, allò que ens manca sovint per a no enfonsar-nos en la misèria.

S’imaginen per un moment que ara ens veiéssim obligats a fer una cosa semblant per resoldre els problemes actuals? El despropòsit de Rodalies, el desastre de la C-55, el desànim de la sanitat pública per atendre una població creixent amb recursos estancats, el fracàs de l’ensenyament públic amb resultats que fan plorar i generacions abocades al desencant, o la missió impossible de poder accedir a un habitatge digne malgrat que estiguis treballant; només per esmentar unes quantes calamitats candidates a un miracle que ens il·lumini, o una revolta que ens acceleri.

Penso com s’ho muntaria ara la Moreneta per enviar un senyal lluminós al tren de l’R4 que ens fa la vida impossible, es tornaria negra -encara més- per saber l’hora en què circularà si és que ho fa; la quantitat de bombetes que hauria de fer servir per enfocar tots els indrets amb problemes, o el làser que hauria de muntar per fer un seguiment dels punts conflictius a la C-55. Ja no entro, cas que la voluntat celestial amb el suport de la més avançada tecnologia terrenal fes el miracle, en com ens ho faríem per organitzar el següent pas per la revolta; davant la infactible possibilitat d’una resposta unitària i les pretensions de cada col·lectiu, partit, associació o plataforma, no tindríem prou hores, prou compromís ni prou personal per poder-ho coordinar; eps! Això sense comptar que cada convocatòria a favor del que calgui, tindria la seva convocatòria en contra del que sigui.

Hem passat del crit orgullós de «som una nació» al clam desesperat de «som un col·lapse», del català emprenyat al català resignat i aquí estem, pidolant a una centralitat espanyola que ens té ofegats i un govern perifèric que vol ser de tots, però interessa a ben pocs, si hem de fer cas a la resurrecció televisiva del nostre president, amb uns índexs d’audiència més patètics que l’estrena del documental sobre la senyora Trump. No és temps per a miracles ni sembla que ho sigui per a revoltes, no hi ha prou llum per il·luminar tanta mancança sense fondre els ploms, ni suficient lideratge i unitat per dir prou als Galzerans Sacosta del segle XXI, que ens tenen ben collats. El cap de setmana que ve aprofitem la Fira de l’Aixada per posar-nos els vestits dels nostres avantpassats, perquè encara que diguin que la vestidura no fa la figura, potser se’ns encomana alguna cosa.