Catalans!

«Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí!» va dir el president Tarradellas l’any 1977 quan va tornar de l’exili. No va voler dir simplement «catalans!» perquè tenia por que una part de la societat catalana no se sentís interpel·lada, en una època en què era habitual parlar de «catalans» i «castellans». I això que ja feia tretze anys que Paco Candel havia publicat el cèlebre «els altres catalans», un títol provocador que volia assenyalar una realitat fins a cert punt contraintuïtiva: que els immigrants, aleshores procedents majoritàriament del sud peninsular, eren també catalans. L’origen de l’embolic té a veure amb la complexitat interpretativa del gentilici, que pot definir a tothom qui viu a Catalunya, igual que són manresans tots els veïns i veïnes de Manresa, però que també assenyala una determinada identitat nacional amb unes característiques culturals i lingüístiques canviants i discutibles però no aleatòries. Uns trets identitaris, a més, que s’estenen més enllà del territori estricte de la comunitat autònoma i que són la base sobre la qual s’ha construït la idea de nació.

Potser pensareu que aquesta dificultat conceptual desapareixeria si Catalunya fos un estat, perquè aleshores seria la llei i el passaport qui definiria directament la catalanitat. I sí però no. Els fatxes espanyols, per exemple, criden allò que «el DNI no te hace español» quan es refereixen a les persones migrants que han accedit a la nacionalitat (i alhora exclamen «que pone en tu DNI» quan es dirigeixen a catalans i bascos...). No són els únics, els seus homòlegs d’altres països d’Europa diuen si fa no fa igual sobre les respectives nacionalitats, que voldrien exclusives per a persones amb unes determinades característiques etnolingüístiques i fins i tot fenotípiques.

El problema, però, no és tant el debat teòric sobre la identitat nacional, que pot resultar estimulant, però que té una conclusió difícil si no volem caure en el racisme i l’etnicisme. La qüestió de fons són les implicacions juridicopolítiques de la nacionalitat i té a veure amb el subjecte polític a qui et dirigeixes i, sobretot, amb el reconeixement de drets civils i polítics i les seves derivades socioeconòmiques. Té a veure amb el dret a residir, a treballar, a votar, a ser funcionari o a comprar una casa. Així, considerar català a tothom qui viu a Catalunya, insistir en aquesta vella idea, no és només una invitació a formar part del «nosaltres», a compartir projecte nacional, sinó i sobretot un compromís amb la igualtat de drets i oportunitats. Un concepte de país que, per descomptat, és perfectament compatible i complementari amb convertir la llengua catalana en la preferent de l’administració pública i amb promoure i protegir el patrimoni cultural i simbòlic amb denominació d’origen.