La necessitat de posar límits

Durant dècades, el discurs oficial ha associat creixement demogràfic amb progrés. Més població volia dir més activitat i més oportunitats. Però aquesta equació, fa temps que ha deixat de funcionar. L’increment sostingut dels darrers anys ha evidenciat una realitat incòmoda: el territori no pot créixer al mateix ritme en tots els àmbits, i quan ho intenta, els costos socials són clars.

L’habitatge n’és el primer símptoma. Manresa no ha ampliat el parc amb prou rapidesa i el mercat s’ha tensat: lloguers disparats i dificultats per accedir a un pis digne. Ho pateix sobretot la població que ja hi vivia: joves que no poden emancipar-se, famílies que marxen del barri i una classe mitjana cada cop més pressionada.

La saturació també és visible als serveis públics: CAP amb llistes d’espera llargues, escoles massificades i serveis socials desbordats. El problema no és l’existència d’aquests serveis, sinó la desproporció entre població i recursos. Quan el creixement supera la inversió, la qualitat empitjora: menys temps per pacient, menys atenció personalitzada i sensació de col·lapse.

La resposta habitual és augmentar impostos o taxes. Però la pressió fiscal té límits. Al Bages, molts veïns perceben que paguen més per rebre menys, un fet perillós per a la cohesió social i la confiança institucional.

També cal analitzar el model laboral associat a aquest creixement. Una part de la nova població s’incorpora a sectors amb feines precàries i mal remunerades, sabent que el sistema públic les complementarà amb ajuts. Això genera un cercle viciós: sous que no permeten viure amb autonomia i un sector públic que assumeix el cost social de la precarietat.

Aquesta dinàmica beneficia grans empreses i sectors de baixos costos, que mantenen marges elevats sense millorar condicions laborals, una realitat allunyada del teixit de pimes del territori. El debat no és si cal ajudar qui ho necessita, sinó si aquest model és sostenible.

A tot plegat s’hi suma el repte de la integració, que requereix recursos, temps i polítiques actives. Quan l’arribada és massiva i constant, aquestes polítiques resulten insuficients. Apareixen barris més densos, dificultats de convivència i una fragmentació social difícil de revertir.

Parlar de posar límits és acceptar que el territori té una capacitat finita. Una pausapermetria redimensionar serveis, construir habitatge i garantir una integració efectiva. Però cal replantejar el model econòmic: exigir sous dignes, reduir la dependència d’ajuts i apostar pel valor afegit.

Manresa, el Bages i Catalunya no necessiten créixer sense límits. Necessiten créixer bé. I, en determinats moments, dir prou pot ser un acte de responsabilitat col·lectiva.