Habitatge... bla, bla, bla

Els darrers anys, tots parlem d’habitatge. Moltes veus, poques solucions. Catalunya ha crescut en aquest darrer quart de segle al voltant de dos milions de persones amb un parc de pisos molt per sota de les necessitats. Anem tard. No feia falta tenir massa olfacte per saber que una part del país es quedaria sense un sostre digne. La crisi financera del 2008 ens va posar davant del mirall un país sota mínims. El conjunt de la ciutadania vam salvar de l’abisme el sistema bancari i l’hem reflotat a partir de retallades públiques, metrallar-nos a comissions i partides abusives per teòrics serveis. Ells que es van quedar una part important dels actius immobiliaris, ara no són part de la solució, tot i els milers de milions de beneficis. Qualsevol banquer ens podria dir que, a hores d’ara, ja faciliten crèdits a promotors, constructors i compradors de pisos. Poca cosa més.

El bla, bla, bla dels darrers anys és poc suportable. Formacions, que s’identifiquen d’esquerres, acaben fent el joc als realment grans tenidors, forçant que el govern de Catalunya apliqui o posi sobre la taula mesures que l’únic que han aconseguit és reduir el parc d’habitatges de lloguer. Molta xerrameca i poques grues, o cap, per a pisos de lloguer social. Si la demanda laboral ha cridat uns dos milions d’immigrants perquè assumeixin la majoria de feines que hem deixat a banda els autòctons, tenim dues possibilitats: que accedeixin a pisos socials o que el seu salari sigui l’adient per poder fer front als preus de mercat.

Sabem que l’estat i la Generalitat són els que tenen més recursos i poden resoldre el problema abans que una nova crisi deixi les administracions amb números vermells. Els ajuntaments han estat poc valents. Res pitjor per a una població que milers de persones visquin en infrahabitatges o que famílies senceres malvisquin en pisos ocupats propietat de fons voltor o de la patètica Sareb, un ens que, fins i tot, els partits a l’esquerra del PSOE han deixat que oblidés o maltractés a les famílies més desafavorides.

Molta xerrameca, decrets, límits... Però gairebé sense habitatges de lloguer. El bla, bla, bla de la classe política equipara petits propietaris amb delinqüents i especuladors. Una part d’aquests propietaris han decidit vendre. Les estadístiques ens parlen d’un increment important de les operacions de compravenda. Són les que aporten diners fàcils i ràpids a institucions. L’impost sobre la plusvàlua va cap a l’ajuntament i el de transmissions patrimonials cap a la Generalitat. I Madrid s’emporta l’IRPF i l’IVA corresponent.

Els preus de compra pels núvols. A Barcelona, només magnats. A la tercera anella metropolitana, com és el cas de Manresa, el preu està un 70% per sota del de la capital. El bla, bla, bla s’acabarà quan el parc d’habitatge social i assequible deixi de ser virtual, quan els nostres ulls vegin que les grues han aparcat la xerrameca. Limitar els preus dels habitatges de lloguer, com ha fet la Generalitat, és fàcil d’entendre. Encara seria més fàcil d’entendre que els preus del lloguer baixarien de cop en el moment que es disparés una oferta que no existeix.