Vols ser formiga en una societat perfecta?

Si deixem a banda l’amor i el desamor, la història més repetida pel cinema nordamericà, des dels dibuixos animats fins a la ciència ficció, és la de l’individu que pren consciència que l’han convertit en peó insignificant d’una massa oprimida i lluita per alliberar-se. Llibertat individual contra socialització uniformitzada (sinònim de comunisme, és clar) és un esquema repetidíssim a les històries de Disney, per exemple, on abunden els petits herois que s’enfronten al sistema per recuperar la llibertat perduda per inconsciència o per indolència. Aquest és l’argument de fons en títols tan diferents com «Matrix», «El conte de la cridada» o «Wall-e», i no és casualitat que, en dues de les grans obres de la nova animació del tombant del segle, «A bug’s life» i «Antz», els personatges que malden per ser lliures són formigues, l’espècie gregària per excel·lència.

Dues de les sèries més interessants dels darrers anys, «Severance» i «Pluribus», d’Apple, insisteixen en l’argument i ens porten a distopies situades en un present inconcret i pertorbador. La primera, estrenada el 2022 i amb una segona temporada el 2025 (tres anys per resoldre el ‘cliffhanger’ amb què acaba la primera!) imagina una societat on els empleats d’una empresa despòtica i teocràtica són escindits en dues persones diferents: una mentre treballen i una en la seva vida privada. El problema, és clar, apareix quan un dels treballadors oprimits sent la necessitat imperiosa de saber què hi ha a fora. L’altra, «Pluribus», és obra de Vince Gilligan, el creador de l’extraordinària «Breaking bad» i protagonitzada per una actriu de la seva esplèndida seqüela, «Better call Saul». En aquest cas, una intervenció extraterrestre porta a la terra una societat perfecta i igualitària on tothom ha perdut la seva individualitat. Només 11 persones a tot el món, per accident, se’n salven. I el dilema, amb un to de comèdia negra, és si s’hi han de resistir.

El xocant és que l’argument de la llibertat continuï generant ficcions suposadament impossibles en un país on l’autoritarisme comença a ser pura realitat. Ja no és fantasia, sinó probabilitat. El trumpisme té com a argument suprem la defensa de la llibertat, però forja una societat regida per aiatolàs. La il·lusió de llibertat es va perfilant com un simple eslògan que és la gran diferencia entre el supremacisme de Trump, Abascal i Díaz Ayuso i el bolxevisme d’Stalin. I potser el filó argumental sobreviurà: sempre podran fer pel·lícules sobre formigues que lluiten per la llibertat sagrada de portar armes.