Amb tricorni pel Bages i l’Anoia

El guàrdia civil Tejero va ser per aquí tres anys dels més de noranta viscuts fins a la seva mort aquesta setmana. L’aleshores tinent del cos del tricorni de xarol negre —probablement el barret més horrorós de la història militar mundial—, acabat de casar, va arribar el gener del 1956 a Manresa per anar destinat a la «línia de Capellades». En va marxar cap a Pontevedra el 1958 convertit en capità.

La senyora Díez de Tejero, segons el nomenclàtor marital d’aquella època, el va acompanyar sempre fins a la seva mort el 2022. La nit del 24 de febrer del 1981, mentre ell era a dins del Congrés amb els diputats retinguts, segons hem sabut ara pels documents desclassificats, va exclamar per telèfon a una amiga: «Que desgraciao, siempre con la Patria para arriba, para abajo... es tonto». Qui havia de dir que ella faria el titular més equilibrat de tots els milers dedicats a l’ínclit guàrdia de veu casernària i expressions finals grolleres.

La seva estada, sobretot a Capellades, és recordada per passar arrogant pels carrers dalt del seu cavall conduint “malfactors” a peu cap a la caserna de Can Canals. El «jilipuertas» (segons la seva esposa en les escoltes desclassificades ara) era a més a més un mentider contaminat d’ardor «guerrero» d’aquell matisat a la mili amb un «se le supone». Es va ocupar de posar al full de serveis la seva lluita contra el maquis (el grup guerriller republicà i comunista) amb falses èpiques de repressió. Ningú amb rigor es va preocupar de verificar-ho. El maquis com a tal es va desfer el 1952, tres anys abans de la seva arribada inicial a la caserna de la carretera de Cardona, inaugurada el 1954. De fet, només quedava algun «terrorista» solitari com el «Caracremada», abatut per tres guàrdies civils com ell a Balsareny el 1963. Durant la seva època guerrillera, Ramon Vila es va moure quasi sempre pel Bages i el Berguedà. No hi ha notícia d’activitat seva a Capellades quan l’Antonio Tejero era per allà fent el milhomes i buscant honor caçant guerrillers inexistents. Faltat d’això, s’ho va inventar per anar acumulant falses glòries i aquell medaller de llautó.

Carmen Díez Pereira, la típica patriota, filla, dona i mare de guàrdies civils, mentre el marit cavalcava eqüestre pels camins anoiencs feia el típic recordat per les nostres àvies: es colaven a les botigues dels pobles, agafaven el pa sense pagar a la fleca i mostraven en primera línia social les pràctiques d’un règim trampós i opressiu amb tots els ciutadans durant quaranta anys.

De petit, a primer esguard un sergent de la Guàrdia Civil franquista em feia por, però al cap d’una estona feia pixar de riure. Llegint ara les converses telefòniques de la “Tejera” amb les amigues del te a la nit del cop d’estat, la por veritable era la dels «números» en arribar a casa després de passar el dia fent veure que perseguien «rojos y separatistas».