Em dic Polifem i soc el teu avi

Els grecs clàssics van tenir intuïcions extraordinàries. Vegem, per exemple, el cas dels ciclops, aquells gegants amb un sol ull al mig del front, el més famós dels quals, Polifem, és un gran personatge de les aventures d’Ulisses. Els narradors anònims que van inventar la mitologia helènica van descriure els ciclops com una mena de graons perduts entre l’animalitat i la civilització humana, amb només la meitat de l’enteniment i, potser per això, només amb la meitat d’ulls.

Doncs bé: resulta que la ciència ens diu ara que els humans (i la majoria de vertebrats) procedim, sí, d’uns antecessors que tenien un ull (o dos) al mig del front. Un estudi elaborat entre la Universitat de Lund i la de Sussex i acabat de publicar argumenta que, fa uns 500 milions d’anys, alguns vertebrats marins van desenvolupar un nòdul de cèl·lules fotosensibles al mig del cap que els indicava si era de dia o de nit i els ajudava a orientar-se. Quan els peixos primitius van deixar de filtrar aigua per aconseguir aliment i van començar a nedar per perseguir-lo, aquesta capacitat es va anar ampliant; com més nedaven més es desenvolupava, i com més ho feia, més eficaços eren nedant i pescant. El grapadet de cèl·lules fotosensibles es va anar obrint cap als costats per ser més eficient fins que es va dividir i així, voilà, es van anar formant els ulls, dos, un a cada costat, que és una constant en la gran majoria dels milers d’espècies de vertebrats. Una fórmula d’èxit universal; la Coca-Cola de l’evolució.

Hi ha una teoria alternativa sostinguda per paleontòlegs xinesos i nordamericans que consideren que els primers vertebrats amb visió van desenvolupar dos ulls als costat del cap i dos al mig que van acabar desapareixent. La seqüència dels fets, però, seria més o menys la mateixa.

El més sensacional és que aquelles primers cèl·lules fotosensibles situades a sobre el nas han tingut un recorregut sorprenent. No van desaparèixer del tot. Els peixos actuals encara tenen una zona frontal sensible a la llum. I, pel que sembla, a nosaltres aquestes cèl·lules se’ns van anar ficant cervell endins per formar la glàndula pineal, una coseta de la mida d’un pinyó que té un paper determinant en la nostra gestió del son i dels bioritmes diürns i nocturns. Rep informació sobre la llum ambiental a través de la retina, i per això se l’ha anomenat el tercer ull. En realitat, pel que sembla, seria el primer, el de quan érem peixos primitius. Els grecs ja ho veien venir: en el nostre passat, tots hi tenim un avi Polifem.