L’embolic de les esquerres

L’esquerra, més enllà del PSC-PSOE, tant en l’àmbit estatal com nacional, es mou. Tenim diferents personatges en aquesta auca necessària, però que no sé si no arriba una mica tard, perquè aquest procés, si vertaderament es vol construir, confluir en un espai que tingui capacitat d’acordar mínims tot aspirant a màxims, potser ja va amb el temps just. Tot plegat no és més que un altre símptoma que estem fotuts d’idees, de lideratges, d’empatia i, en definitiva, de com afrontar els reptes d’un nou segle que és encara jovenet, però que arrossega els problemes del segle XX. El mirall que es va viure amb la caiguda del mur de Berlín va ser això, un mirall on ens va agradar tant mirar-nos que ningú va saber veure que anàvem despullats. I mentrestant, els discursos són cada cop més conservadors i terriblement liberals i han anat conquerint l’espai de l’imaginari col·lectiu.

El got sempre es pot veure mig ple o mig buit, això ja és cosa de cadascú i ben segur que el context també ens condiciona, o si més no a mi em passa això, que hi ha dies que tot ho veig molt negre, dies que no tant i dies que tot és genial. Avui és un dia d’aquests, vull dir que el got està mig ple, perquè possibilitats de fer coses i fer-les bé hi són, com hi són també moltíssimes persones amb ganes de fer-ho. Per tant, les energies i l’enemic, si em permeteu dir-ho matusserament, també; el que potser ja no està tan clar, o si més no jo no ho sé veure, és l’alternativa que es vol construir. Perquè estem en un moment que l’esquerra que està més enllà del PSC-PSOE (o que diu que ho està) no pot construir un projecte que, senzillament, mira de diferenciar-se en alguns aspectes dels socialistes. Aquesta dinàmica no només no suma, sinó que acaba restant. Només cal mirar els resultats electorals dels darrers anys: les esquerres cauen, es difonen. La construcció de l’alternativa, doncs, no és fàcil, però no hi veig altre camí per difícil que sigui. El que sí que sé és que els intents que fins ara s’han dut a terme han fallat estrepitosament. Cal trobar un equilibri, real, entre la mobilització i els col·lectius que són al carrer fent política, com les PAH i tantes d’altres que han de seguir fent el que fan, però que haurien de poder-se canalitzar amb una estructura que tingui presència institucional (amb lideratges –però mandats limitats-) i on no es facin assemblees que convoquin 3000 persones (queda molt bonic, però no és operatiu). Aquí hi ha la complexitat: com organitzar-nos sense que l’estructura se’ns mengi, ens converteixi en els «afiliats» que votem de tant en tant i se’ns avisa per anar enganxant cartells. Per trobar el punt mitjà de tot plegat cal molta generositat de tothom, sobretot de les persones que avui dia tenen capacitat d’incidir en aquest procés. I no només és un tema de noms, sinó de les estructures i les formes de com i quan i qui pren les decisions. En una societat democràtica no hi ha res més radicalment democràtic que construir una alternativa sent democràtics. Doncs això: que hi ha molt camí per córrer i, sobretot, esperança, idees i moltíssima gent (i a Manresa també).