Sense fer soroll

Moltes vegades les feines més importants, fins i tot les imprescindibles, són les que no es veuen. I sovint només ens n’adonem quan no s’han fet o s’han fet malament, i ja és tard. Ens ho van recordar el mes passat arran de l’accident de trens a Adamuz, quan es va apuntar com a possible causa del descarrilament una falta de manteniment de les vies. Es va dir que el que s’havia invertit en nous trens i noves infraestructures ferroviàries s’havia deixat d’invertir en la conservació dels trens i la xarxa viària que ja teníem. I algú va afegir que potser era així perquè sempre era més agraït tallar la cinta en una inauguració que no pas destinar recursos a un manteniment que mai serà notícia. Paradoxalment, perquè a la vida diària tot funcioni, és més important la tasca inadvertida de molts operaris que no tenen cap protagonisme que no pas la dels que viuen de fer discursos. Hi ha moltes persones anònimes que fan una feina indispensable. Són aquelles que, d’una manera rutinària i pràcticament desapercebuda, treballen revisant, controlant i vetllant pel compliment de tot allò que ens permet viure en un entorn més segur. De vegades, com bé es va demostrar amb aquell accident, de la seva feina tan poc considerada en pot dependre la vida de moltes persones.

D’una manera semblant, hi ha uns altres treballadors que de forma encara més discreta (perquè ha de ser invisible per força) ens protegeixen sense fer soroll dels que maquinen per destruir la nostra societat i a nosaltres mateixos si cal. Aquesta setmana el diari parlava d’ells amb un titular que deia: «La policia ha detingut per gihadisme 9 persones en 13 anys a la regió central». A la relació d’operacions s’hi detallava un parell de detencions a Manresa. Qui sap si gràcies a la seva feina s’han avortat atemptats com el dels trens de l’11-M, com el de la sala Bataclan o com el de les Rambles de Barcelona. No ho sabrem mai. Com tampoc coneixerem mai les cares dels qui ens protegeixen, però és de justícia donar-los les gràcies.