Que els arbres no ens amaguin el carrer

A qui no li han recordat alguna vegada la frase «que els arbres no et tapin el bosc»? Aquesta setmana n’he experimentat tot el sentit quan després de dies grisos, per fi sota un cel clar, vaig enfilar el carrer Guimerà des de la plaça Sant Domènec; el primer tram ja mostra els resultats del nou urbanisme i penso, com bona part de la ciutadania, que l’obre per transformar la via comercial per excel·lència convenç i fa patxoca. Plantat al mig del nou espai per a vianants, fent de badoc sense que cap vehicle m’apartes de l’esplèndida visió, vaig contemplar un carrer que fa goig; no és el Passeig de Gràcia, però em va fer gràcia pensar que sembla, malgrat un comerç que no passa pels millors moments i les tanques que aviat desapareixeran, el carrer d’una ciutat amb bon nivell de vida i un passat acomodat. Fa més de mig segle que el trepitjo, en tinc els records d’infantesa dels dissabtes de botigues amb els pares; el quiosc del Jeroni, a tocar del carrer Circumval·lació, on ens compraven gormanderies i més tard, clandestinament, hi anàvem a buscar les primeres cigarretes que en aquelles èpoques es podien adquirir per unitats, per fer-nos els mil homes i fumar d’amagat; sense oblidar les memorables sessions dobles de cinema, amb els millors westerns del moment, a l’Olímpia.

De sobte, que és el que ha passat perquè el veiem com si haguéssim descobert un tresor amagat? No hi ha arbres, per primera vegada llueix mostrant-nos els vestigis d’un carrer, ni molt llarg ni molt ample, amb la justa mesura per testimoniar una època d’orgullosa capitalitat, deixant a la vista edificis d’un temps potent, com les cases Padró Riera i Padró Domènech, la casa Moll, l’antiga seu de la banca Padró o la senyorial façana de l’antic cinema Olímpia. Gaudim d’aquesta imatge que serà temporal, perquè els arbres tornaran a prendre protagonisme quan les obres arribin a la fase final; no qüestiono els arguments del regidor Huguet, defensant les virtuts ecològiques i sostenibles per a la implantació del nou arbrat, però segur que sota l’al·legat de la perspectiva i deixar lluir un patrimoni arquitectònic de què no n’anem sobrats, de detractors de tornar-hi a posar el verd natural, en sortiran un grapat.

Cert que amb vegetació a la part central hi caminarem i hi respirarem millor; però el veurem amb tota la seva magnificència i deixarem respirar el llegat d’un passat senyorial, com a testimoni del potencial, el dinamisme i l’embranzida d’una ciutat que havia estat i vol tornar a ser? El debat està servit i el tema generarà més columnes d’opinió, confiem en el bon criteri del regidor i esperem no haver de lamentar que a Manresa, els arbres ens privin de veure un present respectuós amb el passat orgullós del que hem estat.