Una ratlla al mar

Ara ja fa uns quants dies, el meu pare, amb un gest d’enyor i nostàlgia (senyal inequívoca que s’ha fet gran), ens va enviar la cançó de Manu Chao «Clandestino» al grup de whatsapp familiar.

Aquell àlbum, que porta el mateix nom que la cançó de què us parlaré, va ser la banda sonora de tots els nostres viatges familiars i rutinaris amb cotxe, l’any 98 0 99. Tant va ser així, que fa poc vaig descobrir, també al cotxe, aquest cop era el meu, i els acompanyants ja no eren ni els meus pares ni el meu germà, sinó els meus dos fills i el meu home, que me les sabia de memòria. Cada paraula, cada pausa, cada canvi de ritme.

Aquells versos havien penetrat tan fort dins meu que van quedar instal·lats perennement en la meva memòria i això només passa quan has repetit fins a no poder més alguna cosa. I, de fet, és el que havia fet de petita, repetir com un lloro aquell himne. L’havia cantat tant que mai no em vaig parar a pensar en aquesta frase demolidora: «Soy una raya en el mar, fantasma en la ciudad. Mi vida va prohibida, dice la autoridad». Segurament, llavors no la vaig entendre, només tenia 11 anys (o potser sí, no subestimem els preadolescents!). Però aquesta tarda de fa pocs diumenges, tornant d’Osca, la vaig entendre perfectament, i sense avisar, les llàgrimes em van començar a caure de cop (segurament, el meu pare no és l’únic que està envellint).

Perquè… què hi ha més insignificant, més inapreciable que ser una ratlla al mar? Hi ha res més humiliant que ser algú invisible, indigne del nostre reconeixement? L’autoritat de fa 28 anys ja ho permetia i la d’ara, també. Però on realment veig la decadència moral és en la societat A l’autoritat no li batega el cor, però a nosaltres sí. Jo us proposo que trobeu 2 minuts i 28 segons, la distància que hi ha entre Crist Rei i la Xixonenca o entre MoMa i la plaça de les Oques, i escolteu la cançó. Ja veureu com la música farà la seva feina.