S’asseguin cony!

Manresa va tenir un esglai d’aquells que em treguin sang que no m’ho puc creure la tarda del dilluns 23 de febrer de 1981. Quan prop de les 6 de la tarda el tinent coronel Tejero va irrompre al Congrés dels Diputats amb la seva frase, el seu bigoti, el seu tricorni i la seva escopeta, la ciutat va quedar en xoc. Mentre a Espanya ningú sabia reconèixer qui coi era aquell homenet amb ínsules de milhomes, a Manresa el van reconèixer a l’instant. Òstia! El Tejero! El manresà! I per això no els va estranyar ni el posat, ni el fet, ni el to ni, sobretot, la frase. Estaven farts de sentir-la. El crit «se sienten coño», a Manresa sonava familiar i la reacció dels manresans es movia entre la sorpresa i la certesa que ja es veia a venir. Si no han estat al cas es preguntaran per què? Doncs perquè Tejero, pràcticament, era Manresà. Tal qual els ho escric. De jove, en acabar això que estudien els guardiacivils a Tejero el van enviar a Manresa i on es va estar 3 anys, des de 1955 fins a 1958. Em diuen que s’hi va estar a contracor perquè ell no s’hi volia pas quedar de cap manera. Me l’imagino fent el gallet per dins la imponent Caserna de la Guàrdia Civil que a hores d’ara encara ens adorna una de les entrades de la ciutat. Allà l’homenet se’ns va fer gran. Vist el resultat potser no calia. Me l’imagino fent un volt pel Passeig, potser anant a missa a la Seu i, sobretot, renegant de la grisa ciutat que era aleshores Manresa ubicada al mig del no-res que per a ell devia ser això de la Catalunya interior. Tot un càstig. M’expliquen que parlava poc i que quan parlava sempre floriejava les frases amb una mica de «coño» per aquí, una mica de «coño» per allà, ja fos comprant a les botigues, demanant una copeta al bar o saludant l’estanquera que durat tants i tants anys ha onejat, i oneja encara, davant del quartel. «Coño que bonita que eres mi bandera rogigualda con el àguila grabada, coño!» Em diuen alguns que diuen que els han dit que si li parlaves català s’enervava més encara i treia espitós el franquista que no només duia dins sinó també a fora. Van ser només 3 anys, però per a ell va ser una eternitat i per a nosaltres una taca al currículum de Manresans il·lustres. Perquè a Manresa tothom el coneixia el Tejero, per això en veure’l per la tele la tarda del 23F Manresa es va témer el pitjor. Tot això és culpa nostra es deien els de l’època. Segur que, mal entaforat com s’ho passava a Manresa, és qui on va començar, d’alguna manera a tramar el cop. Per evitar possibles assenyalaments de la història que malmetin la imatge de la ciutat, escric aquí solemnement aquesta declaració en nom dels manresans: No va ser culpa nostra. Els manresans vam fer l’impossible perquè se sentís a gust entre nosaltres i no li pugessin les ambicions colpistes al cap. Tot i que si haguéssim sabut el que acabaria fent, ben pensat, millor hauria estat fotre-li un bon cop d’estat al seu cap,» coño!» n