Epstein era feina

La transgressió compartida uneix, ja ho sabem. I en aquesta part del món, de tradició cristiana i patriarcal, les bromes i converses sexuals (com més barroeres, homofòbiques i misògines, millor) creen complicitat i cohesionen el grup (d’homes, s’entén). Si heu viscut l’ambient d’un vestidor després d’un partit del masculí, sabeu de què us parlo. Però si només és això, bromes, cançons i comentaris, rai. Al final, l’humor, més que reforçar uns valors, sovint assenyala dubtes i contradiccions. El problema és que, a vegades, una cosa porta a l’altra i la nit acaba amb faltes de respecte, assetjament, excursions al bordell i fins i tot violació.

Com més formalment puritana és una societat, més transgressors són la sexualitat i la nuesa. Per això als països de majoria anglosaxona ningú fa top less a la platja i ensenyar un pit femení a l’instagram o a la final de la Superbowl és motiu d’escàndol. I precisament per això, perquè escandalitza, allà (i una mica aquí) és freqüent barrejar alcohol amb ensenyar culs, mamelles i genitals, i és habitual que els jocs o humiliacions sexuals formin part dels ritus de pas al món dels adults o a determinats cercles socials. La transgressió i l’astracanada operen de porta d’entrada i ciment grupal.

I d’això va, trobo, el famós i fastigós cas Epstein, de l’accés al sexe prohibit com a mitjà per aconseguir contactes, influència i exclusivitat. Pertànyer al cercle d’aquest senyor, no només donava accés a festes on gairebé tot era permès, sinó que permetia entrar en relació directa, i en un context relaxat i desinhibit, amb altra «gent important», amb governants, bilionaris i celebritats de tota mena. La mansió i la famosa illa privada eren una mena de Davos secret i brutal i «l’encantador matrimoni», el hub que et permetia conversar, fer negocis o arribar a acords amb quasi tothom qui realment compta en aquesta part del món que anomenem occident. Les festes i les pobres noies eren l’excusa i el pecat compartit que facilitava la complicitat i garantia la lleialtat (les fotos també hi ajudaven). Però l’objectiu final eren la coincidència, els vincles, l’agenda de telèfons. No era plaer -o no només-, era feina. Així s’explica que Hillary Clinton afirmi que no tenia cap amistat amb la família Epstein, però que els va convidar igualment al casament de la seva filla. I per això a l’expedient hi apareixen noms i fotografies de tantes persones conegudes d’àmbits i tendències ben diferents, que potser no van participar dels abusos, però que tampoc van poder resistir la temptació de trobar-se amb el gurú i així sentir-se part de l’elit mundial. Ja ho deien els benparits dels Tears for Fears: «Nothing ever lasts forever. Everybody wants to rule the world».