La pau no és un eslògan  

Més enllà del tauler d’escacs dels poderosos: defensar la pau s’ha de fer sense complexitats. Hi ha un fenomen inquietant que travessa el nostre temps: la reducció de la política internacional a una lògica de bàndols. Vivim atrapats en un tauler d’escacs infantil on només hi ha dos colors, dos equips, dues veritats absolutes. Si critiques l’administració Trump per la seva agressivitat imperial, et converteixen automàticament en apologista dels seus rivals. Si denuncies Netanyahu, et pengen l’etiqueta d’antisemita. Si assenyales els bombardejos sobre l’Iran, ets titllat de tot allò que no ets. Aquesta peresa intel·lectual és el veritable substrat sobre el qual creixen els discursos d’odi i la impunitat. Ens hem acostumat a pensar amb consignes, a delegar el judici en veus dominants, a acceptar l’inacceptable perquè ve de qui considerem «dels nostres». I en aquesta comoditat moral, hi perdem tots. S’ha de denunciar amb contundència els excessos del govern dels Estats Units: des dels indults als assaltants del Capitoli, fins a les deportacions massives, la persecució ideològica, la complicitat amb el genocidi a Gaza o el bloqueig criminal contra Cuba. Però la denúncia, per encertada que sigui, no pot convertir-se en una trinxera més. Assenyalar els abusos d’un govern no significa abraçar-ne cap altre. Criticar l’imperialisme no equival a justificar-ne cap altra forma, vingui d’on vingui. La pau no es defensa amb adhesions incondicionals, sinó amb coherència. I la coherència exigeix sostenir un principi fins i tot quan no és rendible: els drets humans són universals o no són res. No poden tenir excepcions geopolítiques. No poden dependre de si qui els vulnera és aliat o adversari. Si els fem negociables, deixen de ser drets per esdevenir propaganda. Denunciar l’OTAN i el creixement de la despesa militar és necessari. Exigir el final del bloqueig a Cuba, també. Posar llum sobre l’assetjament a defensors dels drets humans com Gabriele Albanese, imprescindible. Però si aquesta denúncia no va acompanyada d’una mirada crítica sobre totes les formes de violència, sobre tots els autoritarismes, sobre totes les ocupacions, aleshores correm el risc de reproduir el mateix joc de trinxeres que diem combatre. La pau no és un eslògan. No és una samarreta. No és una etiqueta. La pau és un exercici exigent de mirada complexa, de crítica sense xarxa, de defensa dels drets de tothom, comenci qui comenci i caigui qui caigui. I si perdem això, no és que estiguem polaritzats: és que estem moralment desfets i desorientats.