Els Diumenges

Guanyadora de cinc Premis Goya (a la millor actriu de repartiment, a la millor pel·lícula, al millor guió, a la millor actriu protagonista i a la millor direcció), la pel·lícula, Els Diumenges conta la història d’Ainara, una jove de 17 anys, en el moment que s’ha de decidir quina carrera universitària estudiarà. En un gir inesperat, la jove descarta els estudis universitaris i sospesa de donar-se a Déu en un monestir de vida contemplativa. Evidentment, la seva decisió deixa descol·locada la seva família.

Premi Conxa d’Or a la millor pel·lícula del Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià 2025, Els Diumenges, amb guió i direcció d’Alauda de Azúa, ens mostra l’actualitat, també al segle XXI, de la vida contemplativa en el nostre món, amb el silenci, la pregària i la comunió fraterna com a eixos vertebradors.

La vocació monàstica, que neix amb els monjos, sobretot a l’Egipte, al segle IV, és també avui una opció vàlida, encara que minoritària, que omple de sentit aquells que senten la crida de Déu a viure en un monestir.

En el Jubileu de la Vida Consagrada, el 9 d’octubre passat, a Roma, el papa Lleó animava els consagrats a ser «testimonis vius de la presència de Déu en la pròpia existència» i a ser «signes profètics» en mig del món i de l’Església.

El papa Lleó utilitzava tres verbs que donen sentit a la vida dels monjos i de les monges i que els contemplatius hem de fer nostres.

El primer dels verbs és «demanar», que no és sinó «reconèixer en la pobresa, que tot és do del Senyor». El segon verb és «buscar», que és «obrir-se en obediència a descobrir cada dia el camí a seguir». I finalment, el tercer verb és «cridar», que és «oferir als germans els dons rebuts, amb cor pur, estimant tothom amb respecte i gratuïtat».

En una expressió que vaig trobar molt afortunada, el G. Pau Valls, monjo de Montserrat, deia que la Quaresma és «una primavera de l’ànima». També la vida contemplativa podem considerar-la com la primavera de l’Església i del món.