Taulers

Aquesta setmana llegia un article d’opinió a «Le Monde» on es comparava l’actual situació bèl·lica, amb els fronts oberts arreu del planeta, amb una partida d’escacs on el torrat multimilionari dels cabells taronja movia les seves fitxes amb maneres de principiant. Com a jugador d’escacs, no massa brillant, però si força practicant, no hi puc estar amb més desacord; primer perquè els escacs tenen un reglament que no admet interpretacions, i aquí tot déu mou fitxa sense seguir cap norma establerta; segon perquè es tracta d’un joc d’estratègia amb una certa intel·ligència que en aquest cas no demostren, ni els uns ni els altres, ni en una cosa ni l’altra; i finalment penso que si acceptéssim la metàfora hauríem de parlar, no d’una partida, sinó d’una disputa de simultànies.

El govern espanyol ha mogut fitxa en el seu tauler, un de tants que han entrat a la competició, i objectivament cal dir que l’enroc del president Sánchez no ha estat una jugada mestra que li asseguri la partida, però sí un moviment que de moment el salva de l’escac i mat, que feia preveure la política estatal. L’objectiu ha estat plenament assolit, el seu no a la guerra declarada unilateralment, situant-se al costat de la torre del dret internacional, li ha sortit bé; en un moment d’ofec ha deixat a l’oposició, un mèrit poc notable tenint en compte el grau d’intel·ligència dels seus contraris, totalment descol·locada. Ara bé, en la utòpica hipòtesi d’una competició respectuosa amb el reglament, ja hauria estat desqualificat i expulsat per trampós i mentider; serem ben rucs si ara donem credibilitat d’honestedat i joc net a qui en el seu dia va fer la jugada del 155, utilitzant tota la línia de peons que ens van inflar a garrotades, per invalidar l’obertura catalana de l’autodeterminació que, per cert, és ben legítima en el reglament del Dret Internacional que amb tanta devoció ha plantat damunt la taula de joc.

Si el sonat de la Casa Blanca, en un dels seus atacs de testosterona egocentrista, no fa saltar tots els taulers de la partida pels aires, això té la pinta d’anar per llarg; ves a saber si amb les seves amenaces comercials arribarà el dia en què anirem al Mac Donalds i només podrem demanar MacGaspatxo o una BigPaella; però el més fotut serà que quan el Donald, vinculat a l’ànec de la Disney per genètica de comportament, ens deixi sense la quart de lliure amb formatge per decret, el defensor del dret internacional que reparteix samarretes del no a la guerra des de Moncloa, trigarà ben poc a enviar als MacPiolins per preservar la unitat en el menú, no fos cas que els independentistes políticament correctes comencin la seva campanya en favor de la doble de seques amb botifarra, amb una samarreta del no a les porres de regal.