Instal·lats en el caos i sense solució a la vista

Una altra guerra. Rigueu-vos de tots aquells que són capaços d’especular, amb una clarividència gairebé divina, sobre el que passarà demà o demà passat. Els que veuen una oportunitat en els mercats recorden un vell manament: «Cal vendre quan toquen els violins i comprar quan actuen els canons». Hi falta un detall: vendre què o comprar què. No és el mateix apostar pel dòlar, l’or, el petroli, les empreses del sector de la defensa... que per empreses turístiques o d’oci. O, si ens posem apocalíptics, per empreses que construeixen búnquers antiatòmics o que fabriquen conserves d’aliments i embotellen aigua potable a granel.

En aquests temps de caos, sempre podem pensar que arribarà el pitjor o el millor. Trieu observant la història.

Els pessimistes recorden els esdeveniments que van portar a la Primera Guerra Mundial com a paral·lelisme. Poders imperials que volien controlar el planeta econòmicament i que van acabar xocant. Els monarques, cosins entre ells, que governaven Europa el 1914 eren els primers que pensaven que aquesta contesa duraria uns mesos. Jordi V (Regne Unit), el kàiser Guillem II (Alemanya), el tsar Nicolau II (Rússia) i l’emperador Francesc Josep I (Àustria-Hongria) van acabar a mercè de la seva desmesurada ambició, tal com relaten Los sonámbulos, de Christopher Clark, i De la paz a la guerra, de Margaret MacMillan.

L’armistici -dia de sant Martí de Tours, 11 de novembre de 1918- es va firmar quatre anys i una mica més de tres mesos després de l’inici de les hostilitats, el 28 de juliol de 1914. Pel camí es van quedar tres imperis i es va originar la Revolució soviètica. Es va redefinir el mapa del món i va sorgir una nova era cultural, econòmica -crac del 29 inclòs- i ideològica que va obrir les portes a la Segona Guerra Mundial.

Els optimistes recorden un món més pròxim i igual d’impredictible, en què la dalla de les armes nuclears ja estava a sobre nostre. La Guerra Freda marcava els temps i els enfrontaments en diferents punts del planeta eren continus. El Pròxim Orient era un dels punts calents a causa dels interessos per controlar la producció de petroli. A mitjans dels anys 70, entre el primer i el segon xoc petrolífer que va generar una onada d’inflació a tot Occident, l’or negre representava el 45% de la producció energètica del món (avui representa el 31%). L’Iran i la inflació van acabar amb la presidència de Jimmy Carter als EUA i Ronald Reagan va arribar a la Casa Blanca arrasant en les eleccions presidencials. El món va tornar a girar.

Quins temps aquells. Els aiatol·làs van fer fora el xa i van prendre el control de l’Iran amb l’aplaudiment de l’esquerra progre i pseudomarxista d’Occident. El règim de Saddam Hussein (un altre encantador de serps) de l’Iraq va envair l’Iran el setembre de 1980 com a mesura preventiva per impedir que el nou règim xiïta persa els exportés la revolució a ells. En paral·lel, la Unió Soviètica havia envaït l’Afganistan per recolzar un règim comunista amic. Les guerrilles mujahidines i talibanes, en les quals ja destacava un tal Ossama bin Laden -ideòleg dels atacs terroristes de l’11 de setembre del 2001 i executat sota l’ordre de Barack Obama el maig del 2011-, eren armades per l’Aràbia Saudita i els EUA.

La vida ha acabat donant moltes voltes. Dins de la mística xiïta que defensen els aiatol·làs, Israel és el gran Satanàs que ha de ser eliminat amb la nova arribada del seu messies Mahdi, avui ocult segons les seves creences. Aneu sumant: el fanatisme religiós; la por; el control del petroli per part de les grans potències; les picabaralles i els odis eterns entre perses, àrabs i otomans, entre els grups musulmans xiïtes i sunnites... l’olla bull a gran intensitat.

Que els EUA estiguin presidits per Donald Trump, que la Xina sigui avui una gran potència i que Rússia hagi envaït Ucraïna sense que hi hagi un final en perspectiva fa entreveure un futur més incert. A això s’hi suma una Unió Europea encara més dividida i acomplexada. Mentrestant, Pedro Sánchez juga a la carta de l’Espanya del «no a la guerra» que tant rèdit va donar a José Luis Rodríguez Zapatero abans que aquest s’enriquís gràcies al règim de Nicolás Maduro, tancat en una presó nord-americana.

¿I els mercats? A aprofitar-se’n qui en sàpiga. «Tinc posicions a curt en l’S&P 500», em comentava una persona mentre drons i míssils queien sobre l’Orient Mitjà atemorint innocents ciutadans i a l’espera que obrissin els mercats dilluns a Wall Street. Va guanyar diners aquell dia després de fer diverses operacions borsàries. Uns perden. D’altres guanyen.