Sensibilitat, tragèdia, català i acció

La combinació d’elements del títol que, podria semblar impossible, s’ha fet de manera impecable per part del director Ferran Trullols a la darrera producció de Filmax; ha convertit «Balandrau, vent salvatge» en un fenomen del cinema català en què la Catalunya Central hi ha jugat un paper destacat.

Des de la seva estrena, el vint de febrer, i fins diumenge passat, més de cent mil espectadors han vist la pel·lícula a tot l’estat espanyol; però les sales que lideren els índexs de visionat són les dels cinemes Sucre a Vic i el Bages Centre a Manresa, amb prop de vuit mil i set mil persones respectivament; més enllà de la crida que pot haver suposat les bones interpretacions dels dos actors de casa amb papers protagonistes, en Jan Buxaderas i en Carles Gilabert, la crònica fidel que defuig del sensacionalisme o el drama de llagrimeta fàcil, la fotografia espectacular i les escenes d’acció tècnicament ben resoltes amb un pressupost limitat, o l’homenatge als professionals de la muntanya i especialment al cos de bombers, en el relat de la catàstrofe real del 30 de desembre del 2000 als Pirineus catalans; hi ha un altre aspecte de l’èxit, que cal considerar socialment pel seu impacte.

Que aquest cant d’amor a la resiliència ocupi els primers llocs d’assistència a Vic i Manresa, en uns cinemes que encara la continuen projectant a les sales amb més capacitat de públic, és fruit d’un treball en defensa de l’audiovisual català en versió original i una política de programació, sobretot als Bages Centre, que fa anys s’ha implementat en la seva gestió; no és pas la primera vegada, ni serà l’última, que les pantalles de Manresa lideren els números de públic i projeccions del nostre cinema, per davant de ciutats com Barcelona i Girona; el que ens atorga l’orgull de poder dir que no només som una capital de cine, per qüestions històriques i actuals com el Festival CLAM o el Film Office, sinó que també ho som del cinema en català.

Des d’aquest cap de setmana, les sales comercials projecten el que serà un altre fenomen de públic, parlo de «Torrente Presidente», la pel·lícula que ella mateixa en els seus eslògans de promoció es ven com la vergonya del cinema espanyol, feta sense intel·ligència artificial ni de l’altre; evidentment res a veure amb els valors de «Balandrau» que aporten a la pantalla un missatge de solidaritat, tenen la capacitat d’emocionar i connecten amb la sensibilitat dels espectadors de totes les edats. La pel·lícula de Filmax ha fet més per la defensa del català que moltes campanyes institucionals dels darrers mesos, deixant-nos clar que el cinema continua sent una gran eina en la defensa de les causes socials, i una de les vies de reflexió més efectives que encara tenim a les nostres mans.