Pluja de bitllets

Un avió militar de càrrega que transportava milions de bolivians en bitllets nous del Banc Central de Bolívia (BCB) es va estavellar el passat 27 de febrer a la ciutat d’El Alto, dispersant 17 milions de bitllets pels carrers de les zones properes a l’aeroport. L’accident va causar desenes de morts i ferits, i la ciutat va quedar sumida en el desconcert.

La multitud corria a recollir els bitllets escampats i la policia, incapaç de contenir-la, va utilitzar gasos lacrimògens mentre intentava recuperar el control de la zona. Les autoritats van incinerar els bitllets per impedir que entressin en circulació, i paral·lelament el BCB va decidir invalidar els bitllets de la Sèrie B, primer de manera general i després de manera selectiva, fet que va provocar encara més caos.

Ara analitzem, per uns moments, un final alternatiu. Tot just va començar a caure la inesperada pluja de bitllets, les famílies més pobres i vulnerables són les primeres a sortir de casa per recollir, amb les mans tremoloses, aquell diner que mai havien pogut tenir. Les autoritats, conscients de la gran pobresa existent a la zona, no confisquen el diner. Permeten que la major part dels bitllets acabi en mans dels més necessitats, que el gastaran immediatament.

A continuació, les botigues de barri comencen a vendre més aliments que mai, els infants tornen a l’escola amb llibres nous, i les famílies poden pagar deutes, fer reparacions i comprar medicaments. El major consum reactiva l’agricultura de la zona i la indústria. La població, més formada i amb millors estàndards de salut, millora la baixa productivitat existent. La injecció inesperada d’efectiu, per tant, es converteix en una gran oportunitat per reduir la pobresa extrema.

Aquest exercici teòric ens pot ajudar a entendre la interpretació que en farien les diferents famílies econòmiques. Des de la perspectiva monetarista, el que ha passat a Bolívia és una il·lustració gairebé literal de la paràbola de l’helicòpter de Milton Friedman. Friedman imagina un helicòpter que deixa caure diners sobre una comunitat perquè els habitants els recullin i els gastin. L’objectiu és explicar què passa quan l’oferta monetària augmenta sobtadament. En la tradició de l’Escola de Chicago, la inflació és sempre i a tot arreu un fenomen monetari, és a dir, sorgeix quan la quantitat de diners creix més ràpidament que la capacitat productiva de l’economia. Quan això passa, el nivell de preus augmenta perquè hi ha més diners perseguint el mateix volum de béns i serveis.

Per als monetaristes, els preus augmenten de manera proporcional a l’increment de l’oferta monetària. L’economia no genera més béns i si tothom rep els diners caiguts del cel com un increment permanent d’ingressos, els preus pugen fins a absorbir el nou excés monetari. La injecció massiva de diners no seria una bona política social, ni un impuls desitjable de demanda, ni una redistribució eficient, sinó un xoc monetari mal calibrat, una expansió arbitrària de l’oferta monetària que erosionaria el poder adquisitiu de tothom.

En canvi, per als keynesians, l’escenari d’una pluja de diners no es percep com una amenaça, sinó com una oportunitat d’estímul en un context marcat per l’atur i la capacitat productiva infrautilitzada. A diferència dels monetaristes, que associen un augment de l’oferta monetària a inflació, els keynesians parteixen d’una idea central: el que determina la producció i l’ocupació és la demanda efectiva. En una situació recessiva com la de Bolívia, una injecció de despesa —donada pels nous bitllets— genera un augment immediat del consum. Aquest es transforma en ingressos per als botiguers, que compraran més mercaderies o contractaran més treballadors, posant en marxa el conegut multiplicador keynesià, mitjançant el qual un increment inicial de la despesa té un efecte ampliat sobre la producció total del país.

Des d’aquesta perspectiva, la pluja de diners no desencadena necessàriament inflació. Quan hi ha atur elevat, com passa sovint a les zones empobrides, aquesta resposta seria possible i socialment beneficiosa. La pobresa redueix el consum molt per sota del nivell necessari per mantenir la producció; per això, els keynesians pensen que donar diners a qui viu al límit no és inflacionari, sinó reactivador.

És cert que, si l’estímul es repetís indefinidament i l’economia arribés al límit de la seva capacitat, els preus acabarien pujant. Però aquest no seria el cas d’una pluja puntual de diners, percebuda com un fet únic i extraordinari, que segons la lectura keynesiana actuaria com un impuls de demanda temporal, favorable a la reducció immediata de la pobresa i a la reactivació local.

Per últim, si l’avió hagués aterrat sense patir cap accident, la remesa de bitllets hauria entrat al BCB, registrant-se com a passiu monetari i distribuint-se després als bancs comercials i al propi govern. A més, el denominat privilegi d’emissió —el guany derivat del fet que el valor nominal dels bitllets supera de molt el seu cost de producció— no beneficia directament la població, sinó que es transfereix al govern com a ingrés públic. En l’escenari més habitual, sense accidents d’aviació, els bitllets incrementen els ingressos estatals, però no arriben a les butxaques de les llars més vulnerables. Els primers receptors del nou diner són sempre el govern i els bancs, mentre que la ciutadania —especialment els més pobres— queda al final de la cadena.