La relativitat del temps a Rodalies

Diuen que el temps és relatiu. Si ho abstraiem de l’àmbit científic (la teoria de la relativitat d’Einstein) i ho situem en paràmetres del camp humanístic, certament tot depèn de la percepció de cadascú. I això ve condicionat pel moment i les circumstàncies. Cinc minuts de dolor físic poden ser absolutament eterns. Cinc de repòs passen volant. Però també és coneguda la frase que afirma que el temps és or. Una cosa no treu l’altra. És relatiu i, alhora, per a la gran majoria dels mortals, sobretot en les societats que en diem avançades i on tot va accelerat, és un bé molt preuat. A Rodalies Renfe, però, no sembla que se n’hagin adonat. Ni que es donin per al·ludits. Són molt més de la primera que no pas de la segona afirmació. Per als gestors d’aquest servei ferroviari, que inclou des dels que en planifiquen la infraestructura fins als que han de tenir cura del seu manteniment, passant pels que hi han de fer circular els trens (suposadament complint un horari establert) sembla que el concepte temps és més que relatiu. No ve de 5 minuts (ni de 10, ni de 30). Mentre que, per als soferts viatgers, al contrari del que passa amb l’or, aquest temps es desvirtua a gran velocitat (que no es correspon, justament, amb la del servei ferroviari). Parlo no per experiència de primera mà, però si de, diguem-ne, primera consanguinitat. Des que, ara fa ja 50 dies, la xarxa de Rodalies s’ha vist encara més trastocada, en el cas concret que conec la incidència suposa destinar al trajecte diari aproximadament una hora i quart més que en la situació prèvia de normalitat (si és que és possible qualificar-ho així). Però el pitjor del cas és que la major part d’aquest increment no es deu al perllongament del trajecte com a tal, com a conseqüència de busos alternatius que han de fer més distància per rutes embussades i trens que han de circular a menys velocitat. La pèrdua principal la provoca la incertesa i la relativitat. Tenir zero concreció i encara menys fiabilitat horària; o no saber si el vehicle programat tindrà prou capacitat per encabir-t’hi obliga a més previsió. És a dir, a destinar-hi (o perdre-hi) més temps. En definitiva, els anys i anys denunciats de deixadesa i de desinversió en aquesta xarxa, les conseqüències de les quals és el que ara patim, els estem pagant amb temps. Aquest temps que per a nosaltres és or i per a altres sembla no tenir cap valor. I això, al capdavall, és el que fa perdre la confiança i la paciència. Tot i que, veient la resignació dels castigats usuaris, també la paciència deu ser relativa. O inesgotable.