Al cor de la ciutat, afinem la diagnosi

Mònica de Llorens publicava la setmana passada un bon article sobre el centre històric de la ciutat titulat «cirurgia per al cor de Manresa». Dic bo per tres raons: perquè expressava una preocupació que molts compartim, perquè deixava clar què la resignació no és una opció, i perquè assenyalava encertadament que el problema principal és l’estat de boina part del parc residencial, envellit i deteriorat. De fet, aquest ha estat sempre el repte del barri, convertir edificis del segle XIX en habitatges del segle XXI. I això es pot fer rehabilitant, però també construint de nou, sempre que es conservi una trama i unes proporcions que defineixen i personalitzen els barris vells de les ciutats que tenen la sort d’haver-ne heretat.

En què no puc estar d’acord és en aquesta afirmació: «La major part de les vegades aquests edificis són de famílies que hereten cases, pisos o locals amb més despeses per mantenir-los que no pas amb expectatives de rendibilitat». Això potser era així fa trenta o cinquanta anys, però ara ja no. És cert que queden algunes cases, locals i pisos en mans d’això que ara en diem «petits tenidors», però són pocs. La majoria d’edificis i solars no habitats o mal habitats del barri són propietat de bancs, de la Sareb, d’empreses pantalla (moltes d’elles sense responsables localitzables), d’inversors de ves a saber on o de persones adinerades de Manresa que -diguem-ho clar- se’ls en fot la ciutat. I el que espera la majoria d’aquests propietaris no és una subvenció per rehabilitar, sinó que algú altre hi posi els diners i les idees per a després, quan el centre històric sigui més atractiu i comenci a gentrificar-se (una mica...), vendre i treure’n un bon pessic. I això, jugar amb el preu de les coses per guanyar diners sense generar valor, té un nom que el sap tothom: especulació.

Per això l’ajuntament ha de combinar la pastanaga amb el bastó, les ajudes i facilitats (també normatives) a qui vol rehabilitar, enderrocar o construir i la mà dura contra els que deixen degradar edificis i solars. D’eines, de bastons, n’hi ha. Es pot apujar encara més l’IBI dels habitatges en desús, intensificar les inspeccions, perseguir els deutors d’impostos municipals arribant a l’embargament si fa falta o obrir sense contemplacions expedients per incompliment del deute de manteniment d’un edifici.

Hi ha, també, una tercera casuística a tenir en compte, la dels edificis amb divisions horitzontals impossibles de gestionar perquè la meitat dels pisos estan en mans de bancs, inversors estranys o propietaris absents amb zero interès per fer obres de manteniment o reforma. Aquí, a més d’ajudar materialment, cal fer una tasca intensa i continuada de mediació i assessorament.

En definitiva, en matèria d’habitatge no es pot demonitzar tota la propietat privada, d’acord, però tampoc la podem idealitzar, com fa -penso- la Mònica.