Illa, Junqueras, Laporta i Flick

Quan Albert Rivera i Inés Arrimadas tenien energúmens trinxant llaços grocs, estelades i simbologia independentista en tanques, fanals i cims com el Collbaix, les xarxes socials se saturaven de missatges i vídeos que rivalitzaven en insults i provocacions a banda i banda. Recordo un vídeo que recollia un individu arrencant amb ràbia creus retolades amb noms de represaliats per l’1 d’Octubre, mentre un altre l’increpava de fora estan fent veure com si el filmés per denunciar la seva acció vandàlica. L’escridassada entre l’un i l’altre (filmada per un tercer no identificat) encenia l’ànim dels independentistes que s’afanyaven a reenviar el vídeo a companys de causa, aconseguint l’efecte multiplicador que pretenien els provocadors que l’havien elaborat: crear desassossec amb unes imatges premeditades pels ideòlegs de C’s per a atiar enfrontaments a les xarxes, amb voluntat que es traslladessin violentament al carrer per desacreditar el pacífic moviment independentista. Digueu-me malpensat, però podria ser que aquella fórmula desestabilitzadora s’estigui intentant reeditar ara amb l’estrepitosa aparició de dos portals (o quatre, que costa d’acabar d’identificar l’ADN dels programadors) que han començat a abocar a les xarxes dades i més dades sobre el repartiment de diners públics a entitats, col·lectius i projectes, dels quals, en molts casos se’n podria qüestionar la validesa de la subvenció. Com que la corrupció, les portes giratòries, i l’amiguisme són pràctiques demostrades en esferes de poder, l’ús de les dades que esbandeixen dubtes i assenyalen culpables s’ha convertit en una eina de doble tall que es pot utilitzar en sentits interessats: fer llum per veure com corren a amagar-se les paneroles, o escampar merda per crear malestar i generar reaccions violentes (de moment, verbals). El debat és viu i la credibilitat sobre les veritables intencions dels portals oscil·la segons qui els defensa o qui els qüestiona. Cal veure com evolucionen i qui aconsegueix fer-se creïble en l’aportació de transparència i no en crispació intencionada. Mentrestant, els mitjans de comunicació, muts i a la gàbia com en altres temes públics esquitxats per la mala gestió i acusacions de corrupció. El de la DGAIA el més sonat en l’estrident silenci dels grans mitjans públics i privats. La resta, l’abast dels incompliments, les vagues de docents i metges, el caos ferroviari, la pèrdua d’imatge i de competitivitat són temes informatius menors comparats amb l’atractiu d’especular si serà Illa o Junqueras qui cantarà «lo lolo loloo lolololololo», com el Laporta triomfant, un cop el PSOE els dicti què poden pactar, després que Montero s’hagi estavellat a les eleccions andaluses del juny. No trobeu a faltar un Flick?