Perdre el tren

«Perdre el tren». Segons la IA: «desaprofitar una oportunitat favorable, deixar passar un moment important per fer alguna cosa. S’utilitza per indicar que s’ha perdut una ocasió vital, sovint per manca d’acció o decisió, perdent el progrés que representava». El moment és l’anunci del Govern d’actualitzar els projectes de l’ETF (Eix Transversal Ferroviari) i de la Línia Orbital Ferroviària, projectes iniciats el 2005 i que han estat als llimbs els darrers vint anys. Són importants perquè marquen les estratègies ferroviàries del país per a les dècades vinents, recollides en els documents de planejament territorial que les han de desenvolupar, com el PITC (Pla d’Infraestructures del Transport de Catalunya), i els plans territorials parcials i sectorials, com a marcs de referència del planejament urbanístic. D’aquestes actualitzacions, pel que fa a estratègia ferroviària, depèn la competitivitat i el desenvolupament econòmic de les comarques de les conques del Llobregat i el Cardener. L’ETF és una obra complexa, costosa i ambiciosa de reequilibri territorial unint les principals ciutats mitjanes de l’interior com Igualada, Manresa i Vic, de Lleida a Girona i França, i com a corredor de mercaderies provinents de l’interior peninsular via Saragossa. Aquestes justificacions, però, són insuficients si no hi sumem les connexions en sentit sud vers la capital i l’Àrea Metropolitana, que reconeixem en les actuals R6 (Igualada), R4 i R5 (Manresa) i R3 (Vic). Aquestes connexions han de ser prioritàries al mateix ETF.  Manresa, una conurbació de 100.000 h vers els 50.000 h d’Igualada o Vic, és la ciutat interior més gran del país que no és capital de província. Aquest fet la legitima per reivindicar que la pota principal de connexió ferroviària a desenvolupar de manera prioritària hauria de ser la de Manresa, amb unes R-4 i R5 d’altes prestacions, que a l’altura de Sant Vicenç s’haurien de bifurcar cap a Martorell i Terrassa, com fan la C-55 i la C-58. Aquesta reivindicació no la recullen d’ofici els poders celestials sinó que cal lluitar-la políticament. A Manresa, en temes d’ambició ferroviària, ni se l’ha vist, ni se l’espera, més enllà de soterraments urbans inútils i costosos. Manresa ha de sortir d’una vegada de l’àrea de confort del seu terme municipal i assumir d’una vegada el rol de lideratge d’una capitalitat que sembla li ve grossa. Un exemple històric: el traçat inicial proposat l’any 2006 per a l’ETF només contemplava una pota de connexió vers BCN via Martorell, la de Manresa, l’any 2007 ja es contemplaven dues potes, la de Manresa i una de nova per Igualada, el 2008 ja només quedava la pota d’Igualada. On era Manresa? Estem parlant d’un període de tres anys amb governs del PSC tant a la Generalitat com a Igualada i a Manresa, per tant, el problema no ve de sigles sinó de lideratges. Manresa ha de deixar de mirar-se el melic, com una iaia al balancí que veu passar els trens i assumir les seves obligacions, amb competències o sense, però amb fets i conviccions. Els darrers dies hem vist la foto de la consellera Paneque amb representants d’Igualada dirimint la pota prioritària de l’ETF per Igualada. On som nosaltres? Volem sortir a la foto? Estem «perdent el tren».