Les noves confraries

A poc més d’un any per a les pròximes municipals, la Setmana Santa hauria de ser un temps de reflexió; però alguns candidats ja ho han fet, o no, i han fitxat per desfilar amb noves congregacions.

En Sergi Perramon ha agafat el ciri de l’espai postconvergent, al costat d’en Ramon Bacardit, per controlar l’olla d’aquesta Manresa plena de projectes en ebullició; la nova confraria d’avenç juntaire que resa «a Manresa, primer Manresa», un eslògan de flaire trumpista, vol avançar junta pel canvi assegurant que no és qüestió de tàctica política, una declaració força agosarada si ens preguntem: Què és el que en política no es fa per tacticisme? En les Sagrades Escriptures del pacte que vol il·luminar la ciutat, simbòlicament acordat el dia de la Festa de la Misteriosa Llum, la data més manresana de totes les dates que és fan i es desfan, hi consten misteris de glòria com el padró municipal, la seguretat ciutadana, la immigració o l’ambició per defensar el català i la identitat nacional; aspectes, aquests dos últims, que els votants van comprar a en Perramon, però ja veurem, veient el paperot dels seus nous socis en l’1-O i dates posteriors, si li continuen allargant el crèdit.

També cal valorar si els seguidors més moderats de Junts a Manresa, estaran disposats a caminar en processó al costat d’un nou confrare que, tot i haver suavitzat el seu discurs social, arrossega les cadenes i el testimoni de les hemeroteques, d’haver estat la cara visible d’una formació a la dreta de la dreta, per no dir la paraula que darrerament ofèn a tant polític amb la pell fina, com el Front Nacional de Catalunya. Això sense esmentar que en la configuració d’aquest nou espai manresà, cal veure com avança l’opa política per absorbir a la confraria local de Impulsem, a qui molts seguidors van votar precisament pel seu caràcter independent allunyat de servilismes a grans formacions; i quin confrare major, en Joan Vila, de moment ha qualificat els acords d’ «erràtics i ansiosos», que és el mateix que dir que no ho veu clar o que, ara per ara, a ell no li ha entrat l’ansietat pel canvi d’un d’estat d’ànim que no sembla gaire desil·lusionat ni molt desanimat.

No tot és dat i beneït, la Setmana Santa és molt llarga, la processó política sovint va per dins i ningú ha dit que tots els passos hagin de sortir al carrer per provocar les mostres de fe de l’electorat; ves que d’aquí a pocs dies no tinguem una sorpresa perquè un altre partit ens anunciï la seva intenció de treure a passejar el «Sant Cristu Gros», per fer agenollar dues alcaldies importants, les de Manresa i Vic, al final del llarg Via Crucis que ens espera. Però això prometo que els ho explicaré a la pròxima columna de diumenge sant, més que res, per fer la Pasqua.