In memoriam!

Impossible mantenir un estat de badoc quan fa pocs dies una gran part dels mitjans de comunicació es feien ressò del cas de la jove que va demanar que se li apliqués l’eutanàsia. Una eutanàsia acceptada uns 20 mesos abans i endarrerida per un llarg i incomprensible procés judicial. Ja passa sovint, que es dictaminen normes legals i la seva aplicació es fa difícil a l’aterrar a la realitat. L’assumpte és prou susceptible de provocar opinions contraposades i generar agres controvèrsies per a abordar-ho aportant algunes reflexions.

L’eutanàsia, la seva traducció literal fora «ben morir», encara que també té altres traduccions com «mort sense patiment» o «mort dolça», a Catalunya està regulada per la llei orgànica 3/2021, garantint el dret a rebre ajuda per morir dignament a persones amb malalties greus i incurables o patiments crònics insuportables. Amb una regulació i unes garanties del procediment, de qualitat.

Opino i em mullo sense tenir al davant l’historial clínic de la persona, fonamental per opinar de manera qualificada; el problema, en aquest cas, s’ha generat per dos motius principals; un, l’edat de la persona, 25 anys, i l’altre, que en els diagnòstics publicats i coneguts hi figura un de salut mental, un trastorn límit de la personalitat. Ja hi som!, sense aquest diagnòstic no s’hauria aixecat tota la polseguera (eufemisme!).

La malaltia física que patia era la causant del dolor continuat i l’afectació a la mobilitat de la persona i, ben segur la causa principal de l’acceptació per part de la comissió de garantia i avaluació de l’eutanàsia de Catalunya (CGAC). En tenir, aquesta persona un diagnòstic de trastorn límit de la personalitat, podria ser que, en l’imaginari col·lectiu, pel sol fet de tenir aquest diagnòstic ja no tenia la capacitat de decidir, la capacitat d’obrar.

Les persones diagnosticades d’un trastorn de la personalitat són, generalment, considerades responsables jurídicament (imputables), la seva responsabilitat penal o jurídica pot veure’s modificada depenent de la gravetat i de la influència del trastorn en l’acte delictiu o en el de decidir. La clau de volta està en la capacitat de comprensió i de decidir en funció d’aquesta comprensió. I en el cas d’actes delictius la responsabilitat està reduïda però no anul·lada. Es fa difícil de creure que en un procés tan llarg, la interferència del trastorn de la personalitat, si hagués existit, no fos capaç de canviar la decisió presa.

No calia exposar públicament el reguitzell de factors vitals, familiars i del seu entorn! No calia, donat que no venien al cas per la presa de decisió.