L’Eix Transversal Ferroviari

Hi ha infraestructures que no són només una obra pública. Són, en realitat, una manera d’imaginar el país. L’Eix Transversal Ferroviari pertany a aquesta categoria. No és simplement una nova línia sobre un mapa ni una peça més dins la planificació ferroviària: és un projecte que parla de com entenem Catalunya, de quines prioritats fixem i de si volem un país més equilibrat, més connectat i més capaç de repartir oportunitats arreu del territori.

Per això la decisió del Govern de reactivar l’Eix Transversal Ferroviari i encarregar a IFERCAT l’actualització dels estudis tècnics és una notícia rellevant. Ho és des del punt de vista de la mobilitat, ho és des del punt de vista econòmic, i ho és, sobretot, des del punt de vista polític. Perquè implica recuperar una ambició estratègica que durant massa anys havia quedat aparcada. I quan un projecte d’aquesta magnitud queda al calaix durant tant de temps, allò que s’abandona no és només una infraestructura: s’abandona també una determinada idea de cohesió territorial.

Catalunya ha crescut sovint sota una lògica excessivament radial i massa concentrada en els grans eixos litorals. Aquesta realitat és comprensible des del punt de vista demogràfic i econòmic, però no pot esdevenir un destí irreversible. Quan les grans infraestructures, les grans inversions i les grans decisions es concentren sempre als mateixos corredors, el risc és evident: uns territoris acumulen centralitat, mentre d’altres acumulen espera. I aquesta espera, a la llarga, es converteix en desavantatge competitiu, en dificultats per atraure inversió, en menys connectivitat i, també, en una percepció de distància respecte dels centres de decisió.

L’Eix Transversal Ferroviari planteja justament una alternativa a aquesta inèrcia. El seu sentit és contribuir a configurar un nou corredor ferroviari central, capaç de reforçar la xarxa catalana, desviar part del trànsit i oferir noves possibilitats tant per al transport de mercaderies com per a la circulació ferroviària d’altes prestacions. Però, més enllà de la seva funcionalitat tècnica, el valor de fons del projecte és que dibuixa una Catalunya menys dependent d’uns pocs colls d’ampolla i més preparada per articular-se en xarxa.

Això pot tenir efectes positius per a moltes comarques i vegueries. Pot beneficiar la Catalunya Central, perquè reforça la seva connectivitat i la seva posició en l’estructura territorial del país. Pot beneficiar les comarques de Ponent, en la mesura que una xarxa més robusta i ben connectada amplia oportunitats logístiques, productives i de mobilitat. Pot beneficiar les comarques gironines, si es consolida una millor connexió transversal dins del sistema ferroviari català. Pot beneficiar el Camp de Tarragona i el Penedès, especialment en un context en què els nous fluxos de mercaderies derivats del Corredor Mediterrani i de la modernització del corredor de l’Ebre pressionaran encara més la xarxa existent. I pot beneficiar també el conjunt de la regió metropolitana, no pas perquè tot hagi de passar-hi, sinó precisament perquè no tot hi ha de passar.

Aquest és un punt important. Massa sovint s’ha plantejat el debat territorial com una mena de joc de suma zero entre Barcelona i la resta del país. I no és així. Una Catalunya millor vertebrada és una Catalunya millor per a tothom. Quan la xarxa ferroviària guanya capil·laritat, alternatives i capacitat, no només hi guanyen les comarques directament travessades per la infraestructura; hi guanya el conjunt del sistema. Hi guanyen les empreses, que disposen de més opcions logístiques. Hi guanyen els ciutadans, que poden accedir a una mobilitat més eficient. Hi guanya l’equilibri territorial, perquè es reparteixen millor les oportunitats. I hi guanya el país en termes de resiliència, perquè deixa de dependre de manera excessiva d’uns corredors que ja presenten tensions creixents.

En aquest sentit, la reactivació del projecte arriba en un moment especialment oportú. Catalunya afronta transformacions rellevants en els seus grans corredors ferroviaris, especialment per l’avenç de l’ample internacional al Corredor Mediterrani i per la modernització d’altres eixos estratègics. Aquests canvis alteraran els fluxos i incrementaran la pressió sobre determinats trams i nodes. Davant d’això, la resposta no pot ser improvisar quan la saturació sigui ja un problema irreversible. La bona política d’infraestructures és la que sap anticipar, planificar i construir opcions abans que les urgències es converteixin en col·lapse.

També convé subratllar una altra idea: reactivar el projecte no és fer un anunci buit, sinó reprendre’l amb criteri. Després d’anys d’aturada, el primer que calia era tornar a posar al dia els estudis, revisar la informació existent i aprofundir en els treballs tècnics necessaris per avançar amb rigor. Aquesta és la diferència entre fer política d’infraestructures de cara a la galeria i fer-ne de debò. Primer cal saber exactament què es vol, com s’integra en la xarxa, quina funcionalitat tindrà, quins impactes generarà i quines fases d’execució seran necessàries. El Govern ha decidit reprendre aquest camí, i això ja és, per si mateix, una decisió política significativa.

Perquè, al capdavall, el que hi ha en joc és una determinada idea de Catalunya. Una Catalunya que no resigna el seu futur a la inèrcia. Una Catalunya que no accepta que hi hagi territoris permanentment secundaris. Una Catalunya que entén que la competitivitat econòmica i la cohesió territorial no són objectius contradictoris, sinó dues cares de la mateixa estratègia. I una Catalunya que sap que les grans transformacions exigeixen perseverança, continuïtat i mirada llarga.

L’Eix Transversal Ferroviari torna a l’agenda després de massa anys d’abandonament. I això, més que una novetat puntual, és la recuperació d’una ambició de país. Ara caldrà rigor tècnic, constància institucional i voluntat política per fer-lo avançar. Però el primer pas, que era recuperar-ne el sentit estratègic, ja s’ha fet. I en un país que massa vegades ha ajornat les decisions estructurals, això no és una qüestió menor: és començar a corregir una renúncia.