El país dels protocols

Per als qui vam viure la fi de la dictadura i la recuperació de la llibertat i de l’autogovern, el restabliment de la Generalitat va ser una experiència lluminosa i engrescadora. Va haver-hi una voluntat de deixar enrere unes formes de fer en la gestió de les institucions característiques d’una dictadura, per actuar amb criteris democràtics, d’eficàcia i de modernitat que van impactar sobre el llenguatge que s’utilitzava (amb Franco tot s’havia de suplicar i agrair) i sobre la determinació a l’hora de plantejar transformacions de fons. N’hi ha prou de recordar dos esdeveniments ben rellevants de la legislatura iniciada amb les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, de l’any 1980, després de l’Estatut d’Autonomia de 1979: l’aprovació de la primera Llei de Normalització Lingüística i la posada en marxa de TV3. M’hi refereixo perquè la creació de TV3 es va fer tombant les resistències formalistes dels qui s’hi oposaven. Ara bé, aquella empenta inicial s’ha anat esllanguint i l’esperit burocràtic ha anat amarant cada cop més les administracions. Tràmits que es podien afrontar amb rapidesa han esdevingut enrevessats. Les queixes es van estenent en àmbits socials, la pagesia,... A més, la burocràcia de la Unió Europea i la implantació general de les tecnologies hi poden incidir d’una manera negativa si no se’n fa un ús adequat. Malauradament, si la corrupció campava impunement durant el franquisme, amb el pas dels anys, s’ha anat fent recurrent també en ple període democràtic, amb protagonistes moguts per la intenció de finançar partits polítics o d’un enriquiment personal. La proliferació d’aquests casos ha afavorit que es multipliquessin els mecanismes de control i es compliquessin els procediments. Una resposta comprensible, però que de fet ha perjudicat sectors molt amplis de la població, completament allunyats de pràctiques corruptes. Allò que en diuen «matar mosques a canonades», que tiren edificis sencers a terra mentre la mosca, que les ha esquivades, continua volant.