Allò de la lluna que no va ser

Dimecres nit vaig estar pendent del cel i de l’espai i... Ja sé que estem en una setmana més aviat reservada als creients, però jo soc d’aquells que, sense ser terraplanista, això de la lluna no m’ho crec. No vull dir que no em cregui això de dimecres, és el del juliol del 1969. No, l’home no va anar a la lluna. Jo no dic que fos un muntatge, només dic que hi ha dies que entro a la cuina i no recordo ni perquè hi he anat i resulta que el 1969, on el món era encara en blanc i negre, vam fer un viatge de 380.000 km com qui va buscar el pa a la fleca. Només dic que... la bandereta americana que oneja sense vent. La perfecció d’unes fotos fetes per uns paios-astronautes amb escafandres que ja en aquell moment van ser dignes d’Instagram. I el paisatge tan net i tan polit i tan endreçat com si els estiguessin esperant. El vestit espacial que, vist ara, sembla tret d’un catàleg de pneumàtics Michelin. On anaven amb allò. La qualitat nítida de sentir-los parlar per telèfon que és, de lluny, incomparable a la merda de la qualitat de les trucades d’ara. Semblava que parlaven des del pati del costat de casa. Ves! Ni una estrella al cel, ni una arruga al firmament ni res. Digne dels millors platós. Només vaig veure una cosa semblant veient “El show de Truman” i posat a comparar, quina patxoca que feia tot allà dalt. Visc que no hi havia pujat mai ningú no hi mancava cap detall lunar.. I com tornen nets i polits després de creuar l’atmosfera a milers de graus i de deixar-se caure al mar fins d’aquella cassola-càpsula com qui deixa caure una croqueta a l’oli. A punt de foto. I sobretot i la raó principal és que em fascina més pensar que tot va ser un muntatge, mil·limètricament organitzat, que no pas pensar que hi van anar de veres. Quan es tracta de defensar aquesta teoria del gran muntatge, aviso, no hi ha cunyat a taula que em guanyi. Tinc respostes per a totes les preguntes que intentin defensar que el 1969 l’home va anar fins allà. El 1969 jo ja tenia 5 anys i ja dubtava d’un munt de coses de la vida. Sé que un dia es descobrirà tot i aleshores... Doncs mira, no vull saber la veritat. Un acte de fe, això de la lluna és un acte de fe, no en tinguin cap dubte, per això han fet coincidir l’excursió de l’Artemis d’aquests dies en plena Setmana Santa. Com això de la resurrecció, o t’ho creus o no t’ho creus. I vista la inversemblança de la gesta… Més difícil és creuar l’AP7 aquests dies i no sucumbir a la llei de la gravetat. M’estimula més no saber el que sé i pensar que el que no sé és el que devia passar. I mentrestant, no sé com els va als 4 astronautes de l’Artemis que ara mateix donen voltes per l’espai damunt dels nostres caps. Perquè d’aquests sí que m’ho crec. No en tinc cap dubte... O sí.