Qüestions de guerra

Em demano si ja ha nascut el nou Aylan, el nen sirià de tres anys el cos del qual va aparèixer en una platja turca el setembre del 2015. Em demano quants menuts que ara ronden entre les cames dels pares, riuen amb els seus jocs o ploren a mitjanit acabaran perdent la vida per culpa d’una guerra que ni ell ni mig món entenen.

Em demano quants dels milers de soldats que els EUA han enviat al golf per preparar l’operació «Infern» tornaran al seu país en un taüt. Quants quedaran petrificats en la memòria dels seus familiars amb un somriure juvenil etern i absent. Quants perdran la vida en una missió promoguda per un polític que ni tan sols té gaire clar per a què servirà.

Em demano quants milions de persones moriran sota les bombes o sucumbiran a la fam o a les malalties provocades per l’ona expansiva d’aquesta última bogeria bèl·lica. Quantes veuran les seves vides precàries enfonsades en una pobresa insuportable, el seu futur encegat per les violències que sempre pareix la violència. Quantes emprendran el camí desesperat de la migració. Quantes aconseguiran arribar a les fronteres cada vegada més hostils de la Unió Europea. Quantes es convertiran en el boc expiatori de la ultradreta.

Si la guerra s’allarga i es tradueix en una recessió global, em demano què passarà als nostres carrers. Com impactarà aquesta nova crisi en el mercat laboral i de l’habitatge. Com cisellarà les perspectives dels joves. Quants més creuran les mentides de Vox o Aliança Catalana (aquests que tant aplaudeixen Trump). Quants seran adoctrinats en el catecisme de la por i l’odi, en el menyspreu al diàleg i als valors humanistes.

Em demano quanta misèria física i moral serà capaç de provocar la ignorància, la supèrbia i l’ambició d’un home de gairebé 80 anys i la seva incommovible cort tecnològica que han fet del món el seu particular Monopoly i desdenyen les regles del joc. No em demano qui guanyarà la guerra; la gran qüestió és la profunditat de la ferida i la llargada del guariment.