La grua contra l’àliga cuabarrada

Un lleuger fil temàtic, els «macroprojectes», uneix el «meu» Berguedà amb el bucòlic poble de Monistrol de Calders. Se’n van anunciant sovint en terres encara agrestes. Bona part queden enterrats o diluïts en el temps. El patró sempre és similar: un grup inversor n’anuncia un, un grup local constitueix una plataforma contrària i els polítics de la zona fan el que poden.

Monistrol (el de Calders, no confondre amb el de Montserrat, més popular) és un d’aquells pobles amb el temps aparentment aturat. A un lateral del massís de Sant Llorenç, és una joia per als conservacionistes i sobretot per als residents de cap de setmana, aquells a la recerca de la calma camperola. Ara hi treu el nas una proposta insòlita: un gran recinte funerari de 50 hectàrees —o 400.000 m², segons les fonts— amb 80.000 construccions funeràries o 34.000 tombes, segons unes altres.

A partir d’aquí ja us podeu imaginar el guió: els promotors lloant les bondats del projecte i el grup opositor criticant una proposta consistent a crear una zona zen i d’inspiració xinesa. I al darrere, una gran companyia del sector. El funerari n’és un que genera grans beneficis. La cultura i l’economia de la mort són un gran negoci actualment. Enterrar un mort és car.

Serà un gran artefacte a urbanitzar vinculat a una ètnia: la xinesa. Tal cosa ha forçat els contraris locals a deixar clar l’absència de qualsevol biaix racista. Segur que no és allò d’«excusatio non petita, accusatio manifesta», però vaig a posar el dit a la nafra fent un símil de canvi: en lloc de necròpolis xinesa, pensem en un cementiri per a musulmans. Les diatribes mediàtiques haurien arribat al New York Times.

L’alcalde, Arturo Argelaguer, n’és favorable i assisteix com a oient a les assemblees dels contraris. Els fronts són els de sempre. Ell prefereix el desenvolupament econòmic de la localitat i la creació «d’alguns llocs de treball a un poble mancat de feina». Els altres, agrupats a l’associació naturalista ADENC, han trobat un niu d’àliga cuabarrada i un surolí (una hibridació entre una alzina i una surera) a la finca de La Païssa.

La raresa —i potser el que farà tombar la balança en favor dels promotors— és l’arribada de la filosofia zen. Espiritualitat entre pins, estanys de lotus amb pedra, residència d’aigua, corredor Brahma, espais per als animals del zodíac i jardins Bodhi i Jingsi. Els pins i la pedra seca dels murs hauran de conviure amb tot això perquè els xinesos, com és conegut, van per feina i amb un termini de dos anys. Ho pagaran ells i no esperen subvencions.

Fins ara era conegut com un poble d’estiuejants. D’entre tots aquests hi va arrelar el segon millor jugador de la història del Barça (després de Messi): Ladislao Kubala. Afectat per una malaltia pulmonar, va passar una bona temporada recuperant la salut. Ara descansa al cementiri de Les Corts.