Mestres

Col·lecciono frases caçades a l’atzar en discursos, en articles o en entrevistes, que em semblen més vives, i de vegades més riques, que moltes d’aquelles que recullen alguns llibres. Estant atent pots trobar veritables perles. Una de les últimes la vaig enganxar a l’acte d’entrega de la Medalla de la Ciutat al Mèrit Cultural al Francesc Comas. Va ser en la glosa que li va dedicar la historiadora Rosa Serra. En el seu discurs, després de definir-lo com un «mestre de mestres», va fer un comentari (el cito de memòria) que va anar a parar directament al meu diccionari particular de frases cèlebres. «Hi ha mestres que tenen el títol de mestre... però no ho són de mestres», va dir, i no podia expressar en menys paraules allò pensem molts moltes vegades.

Llegint fa uns dies una carta a La Vanguardia, la frase de la Rosa Serra em va tornar a venir al cap. Era la d’un lector que havia experimentat en primera persona allò que ella havia expressat: «Vaig al metro, amb els seients reservats ocupats per quatre adolescents que, com és costum gairebé generalitzat, no me n’han cedit cap. He sentit que una jove mestra els deia que baixarien a la propera estació. M’adreço a ella, a la mestra, i em diu que l’educació s’ha de donar a casa. Li responc amb preguntes: a l’escola no els eduquen?, els seus alumnes tenen comprensió lectora i entenen el significat de l’avís de la finestra?, saben interpretar els quatre pictogrames de seient reservat? Sense més resposta, la mestra m’ha mirat amb estupefacció, com si jo fos, als meus 72 anys, un extraterrestre acabat d’arribar».

La noia del metro, tan indiferent a l’actitud incívica dels seus alumnes, se suposa que tenia el títol de mestra, però no ho era. Busco a un diccionari frases sobre mestres i educació. Josep Pallach deia que «l’educació és l’art de fer persones» i Marta Mata que «l’escola ha de formar persones lliures, crítiques i responsables». La noia amb nòmina de mestra que havia de tenir cura d’aquells adolescents no encaixava en cap.