Impulsors i reguladors

Hi ha un debat creixent en el món europeu i occidental que gaudeix de qualitat de vida, benestar social i democràcia: per no quedar encallats i alhora limitar els riscos dels canvis, què ha de pesar més, l’alè impulsor o l’instint regulador? El debat s’escalfa a la vista de la modernització accelerada de societats autoritàries com la Xina i alguns estats àrabo-islàmics. Modernització no sempre vol dir desenvolupament humà.

Per la dreta i la ultradreta aparentment liberal, no hi ha dubtes: cal acabar amb les regulacions i els coixins superposats i ineficients que ha anat creant el sector públic. Alhora, però, volen els estats que es posin al servei de les tecnooligarquies en els canvis civilitzatoris de fons. Altrament, a dins del món del progressisme, els dubtes sobre el paper d’allò públic, persisteixen i estableixen una tensió que podria ser, fins i tot, saludable si d’ella en sorgís una síntesi raonable d’allò que convé al bé comú.

A casa nostra, tenim la impunitat dels oligopolis refugiats sota el BOE per marcar polítiques econòmiques; i la capacitat de grups de ciutadans corporatius, siguin sindicals o de plataformes corporatives, de vetar canvis d’interès general. Per això, em va interessar repescar l’article “Do Democrats Need to Learn How to Build? (Els demòcrates han d’aprendre a construir?) de Benjamin Wallace-Wells, al The New Yorker. En ell, es citen dos autors que han aprofundit sobre l’abús dels vetos, el debat que genera i les seves contradiccions als Estats Units: Ezra Klein, del Times, i Derek Thompson, de The Atlantic, al seu llibre «Abundance». Els autors diuen que les polítiques demòcrates destinades a acostar-se als models socialdemòcrates nòrdics s’han encallat en no poder fer front a les demandes d’habitatge, energia verda, serveis de salut etc. Aquestes mancances són atribuïbles a diversos factors. Un d’ells, no ens enganyem, és el contrapoder dels lobbys rendistes, petroliers, medico-farmacèutics... i l’esperit individualista tan arrelat als EUA. Però, també és cert que alguns encallaments són fruit d’una excessiva regulació i prevenció de riscos que són aprofitats per segments contraris als canvis, siguin de les classes altes o de les classes populars.

És clar que els canvis tecnològics sempre beneficien uns segments i en perjudiquen d’altres. La qüestió és com fer-los per a què hi guanyi una majoria. Quan no és així, la nostra història ens forneix exemples de com en l’ensorrament de l’Antic Règim, les classes populars artesanes i pageses perjudicades, a l’ensems que els rendistes nobiliaris o eclesiàstics, van fornir les files del carlisme.

Per això, alguns demòcrates americans aspiren a un canvi en la cultura política progressista que posi èmfasi en l’acceleració dels canvis sense pors en habitatge, energia verda, intel·ligència artificial o en salut i farmacologia. Aquests demòcrates reclamen repensar una cultura de la por al futur i a allò desconegut que, indefectiblement, porta al model de decreixement, i canviar-la pel que anomenen l’agenda de l’abundància. A Califòrnia, el governador demòcrata, Gavin Newsom, digué: «La gent està perdent la confiança en la nostra capacitat de construir coses noves». John Podesta, el cap de gabinet de la Casa Blanca amb Bill Clinton i assessor de Barack Obama i de Joe Biden, afegí: «Ens vam tornar tan bons a l’hora d’aturar projectes que vam oblidar com construir coses a Amèrica».

Una convicció bàsica del moviment de l’abundància és que l’estancament representa una emergència nacional, que pot requerir que el govern assumeixi riscos i que els liberals deixin de banda la seva recerca d’una socialdemocràcia d’estil escandinau. Klein i Thompson preveuen «un nou tipus d’estat emprenedor» a l’estil de Mariana Mazzucato. Un govern que faci saltar els colls d’ampolla al desenvolupament pel bé comú. Parlen de facilitar la immigració de científics amb talent, limitar la paperassa requerida als investigadors finançats amb fons federals i utilitzar els diners del govern com ho fa un fons de risc, persuadint idees potencialment revolucionàries mitjançant l’establiment de premis i ajudant a garantir els mercats. Aposten per l’ús de la intel·ligència artificial i el suport a l’Institut Nacional de Salut (NIH), tot i ser crítics amb l’eficiència social de l’abundant inversió en recerca.

Però, l’eficiència sempre té un mirall al davant. I aquest és la Xina. La seva velocitat de modernització i de desenvolupament social parcial es basa, però, en la inexistència de la separació de poders. La Xina no passa anys debatent amb els jutges la legalitat d’un projecte innovador en l’àmbit que sigui. Llavors, els autors d’«Abundance» s’imaginen, al 2050, un futur de ficció absolutament modernitzat. Però, com a demòcrates es pregunten si aquest futur el gaudiran tots els americans, o no arribarà a llocs com el Bronx. Els films clàssics de ciència ficció com Soylen Green, Blade Runner, Zardoz marcaven horitzons. Elysium, amb els rics situats fora de la Terra és el futur que somia Elon Musk per a Mart?