Esquerra i les esquerres

Deixo dit d’entrada que jo veuria molt bé coalicions entre ERC, els Comuns i la CUP a les eleccions municipals i a les catalanes. Així s’evitaria perdre milers de vots de les llistes que no passen el tall i hi hauria moltes més possibilitats de situar-se com a primera força en molts ajuntaments o com a grup decisiu al parlament. A més, s’aconseguirien equips més equilibrats, programes ben treballats i molta presència de persones independents. Per fer què? Ras i curt, polítiques redistributives, d’igualtat de drets i de construcció nacional.

I no obstant, a mesura que passen les setmanes i els mesos, cada cop és més evident que aquest horitzó electoral no es farà realitat. Per tres raons. En primer lloc perquè els partits, com totes les agrupacions humanes, tenen inèrcies i dinàmiques pròpies que dificulten apropaments a tercers. En segon lloc perquè hi ha diferències estratègiques importants, sobretot pel què fa a l’anomenada qüestió nacional i a la resolució del conflicte polític amb l’estat. Malgrat que en l’actual moment polític, de resistència i acumulació de forces, aquestes diferències podrien passar a un segon terme, el cert és que segueixen sent decisives per bona part de l’electorat.

Hi ha, però, un tercer motiu que no s’ha analitzat prou i que separa ERC de la CUP i de l’espai Comuns. Si bé tant el què es coneix com Esquerra Independentista, que té el seu origen modern al PSAN, com l’espai post-comunista, provinent genealògicament del PSUC, sempre s’han situat a l’esquerra del PSC i de la socialdemocràcia, no és aquest el cas d’Esquerra Republicana. Pel què fa als plantejaments socials i a la composició de classe de la seva base electoral, tant en temps de la República com durant el franquisme i en els primers anys de monarquia constitucional, ERC exercia i era percebuda com un partit d’espectre ideològic ampli i clarament menys d’esquerres que els diferents referents socialistes. Amb Barrera, Hortolà i Colom, el partit es situava més al centre que a l’esquerra del tauler polític.

És veritat que això canvia a partir dels 90s, amb l’arribada de quadres polítics provinents de l’independentisme marxista. I també ho és que el partit ha fet un evident i sòlid viratge a l’esquerra que el porta a ubicar-se a l’esquerra del PSC. A més, l’aposta independentista, pel què té de rupturista, l’empeny també en la mateixa direcció. Però una cosa són les posicions polítiques concretes i l’altre l’espai polític on vols que se’t visualitzi. I aquest, per a Junqueras, no és l’extrema esquerra sinó el progressisme pragmàtic i moderat de tradició socialdemòcrata. Dit d’una altra manera, ERC no vol col·locar-se a l’esquerra del PSC, vol ser el PSC, però sense dependre de Madrid. I això és el què sembla no haver entès en Gabriel.