L’època daurada del ciclisme

Els apassionats del ciclisme viuen un moment fascinant. És veritat que en totes les èpoques hi ha hagut figures destacadíssimes, duels apassionants i gestes èpiques que perduren. Però, el que es viu des de fa sis o set anys és extraordinari. És probable que hi faci molt que ara es puguin seguir de manera ntegra les curses i la majoria d’etapes de les grans voltes. També que la cobertura televisiva sigui magnífica, amb les càmeres captant qualsevol demarratge, defalliment, caiguda o incidència mecànica i amb totes les referències que calen per saber en tot moment com va la cursa i en quina situació es troba cada corredor. Tanmateix, sent veritat tot això, també ho és que el nombre de figures del moment és més ampli que mai, des de l’eslovè Tadej Pogačar i la seva persecució per superar Eddy Merckx com al millor ciclista de tots els temps al belga Wout van Aert, passant pel neerlandès Mathieu van der Poel, el danès Jonas Vingegaard, l’anglès Thomas Pidcock, l’eslovè Primoz Roglic o, l’últim a incorporar-se a la nòmina de talents, el francès de 19 anys Paul Seixas, segon a l’Strade Bianche i dominador absolut aquesta setmana passada de la Itzulia. Una prova n’és l’interès amb què se segueixen des de fa relativament poc les Clàssiques. L’última disputada ha estat aquest diumenge la París - Roubaix, el tercer monument de la temporada. A més de la pugna per a la victòria, hi havia dues gestes en joc, la de Van der Poel per ser el primer a guanyar-la per quarta vegada consecutiva i la de Pogačar per sumar el monument que li falta i ser el primer a tenir-los tots consecutivament i optar a copar els cinc en una mateixa temporada. I entre punxades, averies, remuntades impensades i persecucions impossibles, va emergir Wout van Aert per trencar amb la malastrugança que el persegueix i deixar pendents les gestes dels altres per a satisfacció dels aficionats.