Rosalía: català molt bé, fotomami fatal

La història del pop i el rock l’han escrit, en bona part, els fotògrafs de premsa, responsables, també en bona part, de l’enriquiment dels artistes, els promotors, els mànagers i les discogràfiques. Quan hi havia menys grans concerts que ara i als joves els era molt més complicat accedir-hi, els aficionats a la música que no apareixia als programes televisius per a fans només podíem conèixer els nostres ídols a través d’alguns diaris i de les revistes especialitzades, còmplices imprescindibles de la transformació del pop i el rock en negocis monumentals. La música moderna té un deute amb els diaris atents al pols de les arts i amb la galàxia de revistes que, des de Melody Maker fins a Enderrock, han estat essencials per convertir en mites uns individus que, moltes vegades, eren molt més atractius a les fotos que en la realitat, com hem pogut comprovar quan YouTube ens ha mostrat tot el que en el seu moment no vam poder veure.

Però els professionals i les publicacions que van fer miracles amb Lou Reed o David Bowie ara no són prou bons per als nous artistes. Als anys noranta la seva feina es va començar a limitar a les primeres tres cançons del concert, i la censura s’ha anat estrenyent fins que els fotògrafs de la premsa han acabat sent vetats, prohibits, expulsats de molts espectacles. O sigui que les xarxes s’omplen de milions de fotos i vídeos a contrallum, però els diaris i les revistes no poden obtenir imatges perfectes per als seus lectors. Disposen, només, de les que faciliten el management o el promotor. No fos cas que l’estrella aparegui poc divina, o que algú deixés de guanyar un euro en explotació de drets d’imatge. Sembla que els nous cervells de la gestió musical saben més que el mateix Frank Barsalona, l’home que va inventar les gires modernes i va preveure, és clar, un espai a primera fila per als fotògrafs que l’ajudaven gratis.

La hipermercantilització de la música ha arribat al punt que molts artistes no volen cedir ni el dret a ser fotografiats. És una vergonya doble: d’una banda, és un atac flagrant al dret fonamental a la informació, que preval per sobre del dret a la pròpia imatge; d’una altra banda és un ultratge als mitjans que van cobrir concerts d’aquests mateixos artistes quan eren uns morts de gana i suplicaven ser fotografiats. Llavors sí, ara no, oi? Rosalía està passejant un xou molt meritori i mereix tot el meu respecte i agraïment per l’ús que hi fa del català. Però si és l’artista amb fonaments que pretén ser, no hauria de caure en aquesta vergonya usurera.