El camí que dona esperança

El relat dels deixebles d’Emmaús (Lc 24, 13-35) és una història de camí, de dubte i, sobretot, de descoberta. Sortint de Jerusalem, els dos deixebles caminaven tristos, capcots, absents per tot el que havia passat. Aquesta imatge ens pot recordar a nosaltres mateixos, quan, moguts per algun desànim o per la tristesa, ens tanquem en banda i no hi veiem més enllà del nostre nas, vivint absents dins la monotonia d’un món gris i sense matisos.

Jesús s’acosta i camina amb ells, però no el reconeixen, no saben que és Ell. I és que massa sovint centrem l’atenció en el món físic, en el món tridimensional de la matèria i deixem de banda l’essència de les coses... Mirem a fora i des de fora, des de la nostra superficialitat i ens quedem aquí, absorts en la buidor d’un rostre o en la ingravidesa de quelcom buit i sense sentit. I és en un fet tan quotidià com el de compartir el pa, que el reconeixen... Compartir no vol dir necessàriament donar coses materials, sinó donar-se un mateix, donar-se als altres, viure des de l’amor sincer, des del cor, sentint l’harmonia que això comporta. L’amor amb què vivim és el nostre equipatge, que ens acompanyarà sempre, allò que ens enduem i que és nostre, allò que haurem cultivat mentre som aquí...

Moltes vegades tenim la resposta davant i no la sabem veure, mirem cap a l’altre costat, absents en els nostres pensaments, sense adonar-nos que la solució és allà, esperant que l’entomem... I és que acostumem a construir-nos un camí estret i ple de revolts per arribar a una fita on s’hi podria arribar per una via àmplia i curta, si visquéssim d’acord amb l’Amor sincer. Només ens cal reconèixer Jesús ressuscitat dins nostre per fer-ho possible.