Francesc, un papa de frontera

Avui fa un any va morir el papa Francesc. Després d’un llarg hivern eclesial, el papa Bergoglio ens va portar un aire fresc, una nova primavera semblant a la del papa Joan XXIII.

La denúncia del papa Francesc del capitalisme salvatge i el fet que digués que no era de dretes, va fer que els sectors més ultraconservadors el qualifiquessin de marxista!

I és que el discurs de Francesc, basat en la Doctrina Social de l’Església i expressat en paraules contundents i entenedores, posava de manifest que els diners només tenen sentit quan estan al servei de les persones i especialment, dels més necessitats. El papa va fer una denúncia clara de qualsevol sistema polític i econòmic que no estigués a favor dels altres i per això, la seva crítica severa al capitalisme salvatge.

Degut a seva etapa renovadora, fins i tot David Fernàndez, exdiputat de la CUP al Parlament de Catalunya, deia: «No sé si el discurs del papa es pot qualificar d’anticapitalista. No ho és nítidament, però sí que és cert que connecta amb una tradició de base de l’Església molt perseguida, amb símbols com Casaldàliga i Leonardo Boff».

El papa Francesc va sorprendre el món amb idees fortes, com el deure de la solidaritat i el de la justícia social. Per això el papa va demanar polítiques que «atenuen l’excessiu desequilibri de les rendes», tot apel·lant al desarmament nuclear i a la no-proliferació armamentística.

Igualment, el papa Francesc va exigir tolerància zero amb la pederàstia. De fet, el papa va cessar alguns bisbes encausats com a pederastes i va demanar una justícia a favor de les víctimes.

Francesc va denunciar també el tràfic de persones amb l’objectiu d’explotar-les laboral o sexualment, «una forma d’esclavitud cada vegada més estesa i que afecta tots els països» El papa va criticar amb duresa l’existència de «milions de víctimes de treball forçat, de tràfic de persones per a mà d’obra”, un fet que és una violació dels drets humans i un crim contra la humanitat.

Senzill, humil, lliure i afectuós, el papa Francesc, un home que no volia carrerisme al si de l’Església, va demanar als mossens, bisbes i cardenals, que fossin servidors, no patrons. I deia als cardenals: «El cardenal entra a l’Església de Roma, no a una cort».

Comprensiu i obert, Francesc també va canviar la manera de vore l’Església, tant pel que feia als homosexuals («qui sóc jo per jutjar-los?», deia el papa) o als divorciats tornats a casar.

Francesc volia una Església que no busqués honors i privilegis, sinó que aprengués a ser servidora del món, que estigués a prop dels més pobres, dels desvalguts i dels últims de la societat. El papa Francesc volia una Església que escoltés sense jutjar, que perdonés sense condemnar, que acollís sense discriminar. Una Església que, afable i amable, fos signe de pau i d’esperança per al nostre món! No signe de condemna i d’intransigència.

Per això, un any després del seu traspàs, donem gràcies a Déu per la vida i el ministeri del papa Francesc.