L’aigua és això

Al MoMa del meu cor, el de Manresa, tenim una petita llibreria amb l'únic propòsit de tenir llibres que ens agradin. És el luxe que ens permetem sabent que no vam crear la Downtown per fer negoci, sinó com un acompanyament de l’escola i de l’espai cultural. Això també pot ser l’èxit, oi? O potser és el consol que ens queda quan veiem que costa molt tirar endavant un negoci com aquest.

El cas és que feia molts dies que volia llegir-me “L’aigua és això”, d’en David Foster Wallace, i la setmana passada, amb la comanda de Sant Jordi, va arribar aquesta joia. L’edició d’Edicions del Periscopi és molt curiosa, no us vull revelar res… (veniu a la paradeta el dia 23 i el comentem). El text que es troba a l’interior és realment commovedor i estrictament necessari en un món com el nostre, on sembla que l’empatia i la compassió siguin mostres de debilitat en comptes de virtuts.

El 2005, en David va pronunciar aquest discurs convidat pel Kenyon College a la cerimònia de graduació d’aquell curs. Va parlar-los, amb humilitat, de com seria la vida adulta a partir d’aquell moment. Sense lliçons ni grans paraules. El discurs comença amb la historieta de dos peixos joves que mentre neden se’n troben un de més vell i els demana que com està l’aigua. Els joves continuen nedant fins que un li demana a l’altre que què dimonis és l’aigua. A partir d’aquí el professor els explicarà la importància de no oblidar-se del lloc on tots i cadascun de nosaltres transitem.

Foster Wallace critica el mantra “aprendre a pensar”, que tants cops hem repetit els qui defensem les humanitats. El critica per haver-se convertit en tòpic i hagi quedat, en moltes ocasions, buit de contingut. En el seu discurs, ell explica d’una manera amable i gentil com el pensament crític ha de servir per tocar de peus a terra i ser conscient, en qualsevol situació, que el món no orbita al teu voltant.

Si no ens prenem uns minuts per reflexionar abans de dictar sentències, si no tenim una mirada individual cap al nostre entorn, si continuem posant el focus en la massa en comptes del veí del costat, la humanitat està perduda.