Rufián i la via morta

La unitat de l’esquerra és aquest prec que es pronuncia quan la corda s’ha trencat de tant tensar-la d’una banda i l’altra. I no precisament per desacords programàtics. Si en els últims anys Podem no s’hagués dedicat a tancar Sumar, probablement la crisi de l’espai no seria tan greu ni Yolanda Díaz hauria quedat tan desdibuixada. Poc queda d’aquella ministra de Treball conciliadora i contundent que va agitar el Congrés durant el primer Govern de coalició. Sumar va néixer amb mala salut i, no obstant, la seva presència al Govern ha sigut fonamental per als assoliments socials.

La refundació de Sumar busca líder. Podem només sembla buscar la supervivència (dels seus escassos dirigents). I Rufián s’erigeix en guru de la unitat: assegura la defunció de l’esquerra alternativa si no es forja una gran aliança en la qual també es presentin les forces nacionalistes (missatge que fa més ganes de plorar que d’il·lusionar-se). El problema és que aquesta idea també neix morta. Morta perquè l’enginy comunicatiu del català no el converteix en líder de res (millor desconfiar del veritable interès dels que l’impulsen a això). Morta perquè els elements tòxics de l’equació no desisteixen del seu verí. Morta perquè les direccions dels partits nacionalistes no renunciaran a prioritzar la via nacional en la seva estratègia electoral. I morta perquè una part de l’electorat no votaria una unió espanyolista i una altra no combregaria amb certs discursos sobiranistes. Es pot aplaudir els mateixos clatellots sense voler compartir ni una canya.

Cap possibilitat de confluència? Hi ha un somieig de pacte en cert espai fronterer entre ERC i Comuns. Si tingués lloc, no està gaire clar quants votants d’ERC es perdrien pel camí, en especial aquells més fidels a l’essència d’un partit gairebé centenari. I què oferiria als Comuns? Costa veure-hi res positiu. Tot i que perdre el rumb no sempre és estèril, potser obre la possibilitat de (re)crear un espai més obert, més consistent i més útil.