Tornar a casa

En tornar de l’espai els 4 astronautes han parlat de... Tenia curiositat per saber i escoltar què és el primer què ens explicarien els astronautes de l’Artemis. No tothom torna a casa després de 10 dies levitant per l’espai, per això tenia una curiositat tremenda per saber què, saber com havien tornart, saber com s’havien sentit, saber què era el que mes els havia impactat i també saber si tenien ganes de tornar. A mi, des de la Terra estant em va impressionar, com sempre, que puguis sortir propulsat espai amunt envoltat d’aquell llamp de foc-cohet explosiu en el llançament sense morir en l’intent i que després puguis tornar caient vertiginosament fins que 4 paracaigudes de platja et frenen fins a un lleuger «xof» que et deixa surant damunt del mar al mig del Pacific. A mi, em va fer gràcia que el wàter no funcionés i que, coses del destí, ens expliquessin que era la dona astronauta qui l’havia reparat. I veure aquell pot de Nutella surant dins la nau enmig d’una connexió i des d’aquell dia que no penso en res mes que en untar-me una llesca. Ho faré. Gran promoció casual. També m’he fixat que, crec que per primera vegada, els astronautes son «joves» que ronden la cinquantena d’edat cosa que, si no vaig errat, no havia passat mai encara. Per totes aquestes coses grans i petites i per la magnitud de l’epopeia en si vaig quedar-me despert la nit que van tornar i vaig esperar impacient que ens diguessin alguna cosa. I sentir-los i escoltar-los ha estat una petita lliçó de les que no alliçonen però t’obren els ulls. De què han parlat en tornar de l’espai? Han parlat de la importància de l’equip, i del record inesborrable que això els deixa i han parlat de la sensació extranyament enyorada i emotiva de... tornar a casa. Mirar-te la Terra des de qui sap quin cony de lloc, lluny, lluny, i en mirar-te-la fràgil i lluminosa, i petita com un no-res, envoltada de foscor infinita i en veure-la tenir unes tremendes ganes inconfesaables de «tornar a casa». Ens passa a tots quan anem de vacances i de cop t’adones que el que vols és tornar a casa. Oi? M’imagino que deu ser una sensació semblant però a lo «bèstia». Sentint-los a ells enyorats amb aquestes ganes tan humanes de tornar a casa quan, oh paradoxa, els que hi vivim ara a la Terra, cada dia i cada dia i vist el pa i la guerra que ens hi donen el primer que penses mes d’un dia i mes de dos és que el que voldries justament és marxar-ne. Això, veig és perquè no ens l’hem mirat prou de lluny. Sol passar. Poques coses tan boniques com, en el nostre dia a dia també en els dels astronautes, sencillament, inspirar i respirar i tenir unes tremendes ganes enyorades de tornar a casa.