Parlem de trens (1) Soterrant la ira

He llegit amb interès la sèrie d’articles publicats sobre el projecte de soterrament del tram final de la línia dels FGC a Manresa. M’ha semblat que, repetidament, els arguments emprats, en ocasions prou interessants, es dissolien en altres realment extemporanis. Però el que realment em sorprèn i corprèn, i també el que em fa escriure, és el to irat i «pontifical», que freqüentment els acompanyava.

Al cap i a la fi, què és el que proposen realment? Què hauria de fer l’Ajuntament segons els autors? Hauria l’Ajuntament de Manresa de renunciar a una inversió (que no una despesa) de 36 M€ que beneficia la ciutat? És només això? O també hem d’esperar a la fi de la guerra d’Ucraïna, el genocidi de Gaza, la guerra de l’Iran i la fam al món? Quin tipus de pragmatisme proposen per avançar? És que potser l’alcalde de Manresa s’ha de disfressar de Superman, assaltar la Moncloa i tornar a casa amb un tren regional semidirecte i un tren-tram per la comarca? Ha de fer l’Ajuntament allò que cap President de la Generalitat no ha aconseguit mai? Ha de renunciar al que ja tenen altres, molts municipis de Catalunya? Ha de renunciar a recosir Manresa? Hauria de convertir Manresa Alta en l’estació termini i bloquejar així qualsevol millora de futur i carregar sobre les butxaques manresanes els milions d’euros que costarà la remodelació urbana imprescindible? És que potser acabem de descobrir que el sistema ferroviari de Catalunya està en col·lapse i estem enfadats?

No ho sabem. He estudiat mínimament el projecte. He participat històricament en molts debats i estudis sobre el futur de la comarca, de la ciutat de Manresa i dels nostres trens. Comparteixo la conveniència de bastir una visió de conjunt «consensuada» que relligui totes les peces que anem posant sobre la taula amb una visió ambiciosa. Però els nostres «enginyers ferroviaris», que probablement no són urbanistes, no dubten, pontifiquen irats i així és difícil col·laborar i dialogar. Segons crec, el millor seria que tots plegats soterrem la ira i escoltem arguments. He estudiat mínimament el projecte i, en la meva opinió, no n’hi ha per tant. Al contrari, el projecte suma, no pas allà on alguns voldrien, però suma i, en la meva opinió, no tanca opcions de futur.

Al contrari. Però també em sembla plausible que Manresa necessita una «àgora” ferroviària que no sigui només teòrica sinó sobretot practica per ordenar les idees i relligar les peces, habitatge inclòs. La deliciosa frase de Josep Pallach quan deia que «l’educació és l’art de fer persones» em porta a recordar Edgar Morin, el pensador francès, quan recordava que «tenim una manera d’aprendre parcel·lada, fragmentada i perdem els problemes fonamentals».

Els urbanistes ho sabem bé. Com que la ciutat és un artifici complex, de tant en tant ens empantanem, substituïm el diàleg per la boxa verbal, i ens oferim amablement titulars com a míssils, que ens deixen satisfets només per un instant. Són l’anatomia d’un instant. Alguns de nosaltres preferiríem la amabilitat i la ironia al sarcasme, jo prefereixo l’elogi, crec sincerament que entre tots podem, nosaltres podem. Tanmateix, la tribalització del coneixement podria induir-nos a una certa tribalització de la ciutat.

Fins i tot podria ser que l’autisme del coneixement especialitzat del que parlava Edgar Morin li donés la raó al famós aforisme de Chesterton. En efecte, quan hom deixa de creure en «la ciutat» (civitas + urbs) hom podria passar a creure en qualsevol cosa. Vull dir que per a un urbanista, el ferrocarril està al servei de la ciutat i no a l’inrevés i, si la meva mirada és diferent, potser és perquè també m’ho miro des del carrer i no només des del tren.