Dismòrfia corporal i pretty privilege

En una societat malalta per falta de valors sòlids i una jerarquia moral sovint desordenada, homes i dones es veuen exposats a viure, entre altres incongruències, sota la forta pressió del privilegi per l’atractiu físic. És a dir, vivim en una societat que regala avantatges socials, com tenir més oportunitats laborals o més èxit, a les persones considerades atractives. I el pitjor: sense tenir en compte la seva vàlua.

Per tant, és una societat que té la bellesa física com a un dels principals valors a assolir. Aquesta prevalença errònia pot afectar tant a millennials com a boomers. Els primers, potser, haurien d’estar preocupats per ser més resilients, empàtics, responsables... i els segons haurien d’haver assolit acceptació, integritat, generositat...

Una societat perversa que posa la bellesa com a valor preeminent i prioritari, és excloent, frívola, superficial i narcisista (un defecte moral ―no una qualitat―, que està relacionat amb la vanitat i l’egoisme). Ens agrada que la nostra societat sigui vanitosa i egoista per damunt de tot?

D’aquesta malaltia moral, n’arrenca una altra cada cop més estesa: la dismòrfia corporal. Afecta homes i dones. No presenta un biaix de gènere clar, en essència, però es manifesta amb intensitats diferents. Quants homes coneixeu que s’hagin operat el nas? I quants que hagin patit que, sense fer-ho, tindrien menys oportunitats? I quants que s’hagin operat pits, llavis, posat ungles de gel, fet permanent de pestanyes...?

La pressió masculina es concentra sobretot en la força i la musculatura. La resta rarament els penalitza socialment tant com els passa a les dones.

Malauradament, moltes d’elles viuen en un procés constant de reconstrucció del cos.

Amb aquesta obsessió, els uns i les altres acaben percebent els seus cossos com formes distorsionades molt allunyades d’uns estàndards que els bombardegen amb models irreals. I acaben malvivint per intentar aconseguir-los. Tot plegat ens fa adonar que les víctimes, homes i dones, són individus molt vulnerables. El sistema els manipula fent-los veure distorsionats per, després, extorquir-los tot venent-los solucions per no veure’s mal cosificats i, alhora, perpetuant el problema.

Llavors, aquestes inseguretats vitals, aquest patir constant per no acabar d’arribar, acaben provocant ansietat, després depressió i, finalment, aïllament social. Tres malalties que cap societat digna es pot permetre.

I és que si convertim la bellesa en poder, la dignitat personal i social queden en segon terme i l’autoestima cotitza més baix que qualsevol filtre d’Instagram.