ICL i el Bages: responsabilitats compartides

Les mobilitzacions dels darrers dies al Bages contra ICL ens porta a situar el debat en el terreny que li correspon. El soroll no pot substituir l’anàlisi i les consignes dels manifestants no poden acabar marcant el futur d’una comarca posant en joc una bona part del seu múscul industrial, de la seva ocupació i del seu equilibri territorial. El debat és legítim, necessari i molt saludable, però també ha de ser rigorós. Hi ha una realitat de partida que no es pot obviar: les mines de Súria i Sallent, antigament gestionades per l’INI espanyol, es trobaven en una situació crítica i amb futur incert fins l’arribada d’ICL que va revertir aquesta dinàmica, aportant inversió, continuïtat industrial, estabilitat laboral i restauració del dany ambiental de dècades. Sense aquesta intervenció, el més probable és que el Bages hagués patit un procés de desindustrialització amb conseqüències econòmiques i socials greus. Avui, les dades ens ajuden a posar les coses en perspectiva. L’activitat d’ICL genera 3.149 llocs de treball totals, dels quals 742 són directes, amb un 97% de contractes indefinits. ICL treballa amb més de 250 proveïdors locals, destina 15,8 milions d’euros a inversió ambiental i aporta un impacte sobre el PIB català de 240 milions d’euros. Són xifres rellevants que obliguen a parlar d’ICL com allò que és: un dels principals actius econòmics i industrials de la Catalunya central. Això no vol dir, en cap cas, que l’empresa hagi de quedar al marge de la crítica. Una activitat extractiva ha d’estar sotmesa a exigències ambientals estrictes, a controls permanents i a una millora contínua. ICL no és intocable. Cap gran empresa no ho és. Però una cosa és exigir, fiscalitzar i corregir; i una altra de molt diferent és instal·lar-se en una dinàmica de demonització sistemàtica que nega qualsevol aportació positiva. Fins i tot quan es posa l’accent en la necessitat de transformació del model industrial, també cal reconèixer els moviments que s’estan fent en aquesta direcció. La companyia ha invertit més de 250 milions d’euros entre 2020 i 2024 en modernització industrial i logística, reduït un 32% el consum d’aigua fins als 1,65 m³ per tona produïda, rebaixat en un 61% la petjada de carboni i està operant des de 2019 amb electricitat 100% provinent de fonts renovables. Aquestes dades, si es vol, es poden discutir, però no es poden ignorar. També distorsiona el debat la vinculació automàtica i interessada entre ICL i el conflicte palestí pel simple fet de ser una empresa d’origen israelià. Si avui ICL fos una empresa xinesa, en un context en què el govern espanyol promou activament la inversió d’aquest país que practica l’etnocidi sistemàtic, assistiríem al mateix nivell de mobilització? Les manifestacions del cap de setmana passat han desviat el focus del que realment importa: l’impacte que té l’activitat al Bages, si compleix les seves obligacions, quins beneficis aporta i quines externalitats negatives ha de corregir. El Bages no es pot permetre debats d’aquesta transcendència a cop de pancarta. Entre la crítica legítima i la deslegitimació hi ha una frontera que no s’hauria de traspassar.