Iran té Trump agafat pels ormuzs

Abans que Robert Kaplan publiqués «La venjança de la geografia», magnífic llibre citadíssim aquests dies per raons òbvies, Yves Lacoste havia signat el 1976 «La geografia, una arma per a la guerra», que aporta una mirada geopolítica molt aliniada amb la biografia de l’autor: francès criat al nord d’Àfrica, comunista, anticolonialista, casat amb una etnòloga, i observador sobre el terreny, el 1972, de la guerra de Vietnam, on es va adonar que els bombardejos dels Estats Units al delta del riu Vermell partien d’un granestudi de la geografia de la zona i pretenien crear una inundació massiva, fet que va inspirar el pensament que, més endavant, va plasmar al llibre. Efectivament: Napoleó va sentenciar que la política exterior d’un país rau en la seva geografia, i Lacoste va rematar que si no t’ocupes de la geografia, la geografia s’ocuparà de tu.

El geopolític amb nom de marca pija va esmentar Iran com a exemple de país molt condicionat per les seves característiques físiques: un gran altiplà situat estratègicament entre àrabs i hindús, entre la cultura turca i la costa dels pirates; tancat per dues grans serralades, al nord i a l’oest, i pel mar, al sud; un país relativament fàcil de defensar de les invasions, a diferència d’Iraq, obert per totes bandes. De fet, Harlford Mackinder, un dels pares de la geopolítica i autor d’una suggerent interpretació geogràfica del poder mundial, veia Iran com una peça capaç de desequilibrar la pugna entre el món russoasiàtic i el món occidental.

Vist tot això, queda clar que no és casualitat que Mesopotàmia desaparegués de la història a la primera revolada i que, en canvi, Pèrsia hi hagi persistit fins al dia en què ha pogut tenir agafat pels ous el Comandant en Cap de l’exèrcit més poderós de tots els temps.

Però s’ha de reconèixer que el mèrit principal no és dels iranians, sinó de l’home dels ous atrapats. Cal ser un veritable col·lós de l’estupidesa, un tità de la ignorància, un Everest de l’egocentrisme, un Empire State del narcisisme, per mirar un mapa i no veure que Iran té una posició punyeterament decisiva sobre l’estret d’Ormuz i que disposa d’una façana marítima massa extensa per ser controlada que resulta que està a menys de 300 quilòmetres de les platges dels petrodòlars aliats dels Estats Units. S’imposa, doncs, com sempre, la geografia. Però amb Trump pel mig, el llibre canònic per entendre aquest cas no és el de Lacoste, sinó «Les lleis fonamentals de l’estupidesa humana», de Carlo Cipolla. Divertidíssim.