La gran temptació

La història econòmica recent mostra un patró recurrent: cada crisi tendeix a justificar un augment sostingut de la despesa pública i una ampliació de l’abast de la intervenció de l’Estat en l’economia. Aquest fenomen s’observa tant després de la Gran Depressió del 1929 com arran de la crisi financera de 2008 o, més recentment, durant la pandèmia de 2020. En tots aquests casos, l’emergència esdevé una finestra d’oportunitat per redefinir el paper del sector públic a l’alça.

En aquest context ha guanyat visibilitat la Teoria Monetària Moderna (TMM), que ofereix una reinterpretació radical del finançament públic. La seva tesi central és que els estats amb sobirania monetària no afronten una restricció pressupostària convencional, ja que poden crear la moneda en què gasten. El límit, segons aquesta perspectiva, és el risc d’hiperinflació. Aquesta proposta ha estat presentada com una eina intel·lectual per legitimar polítiques de despesa expansiva sense la por al dèficit o al deute.

La TMM pot entendre’s com una radicalització del keynesianisme, portant un pas més enllà a John Maynard Keynes (1883‑1946), que defensava el dèficit públic com una eina conjuntural per estabilitzar l’economia en períodes de recessió, però insistia en la necessitat d’equilibrar els comptes públics a llarg termini.

Michal Kalecki (1899‑1970), economista polonès d’arrel marxista, va formular una tesi molt més contundent: els dèficits no tenen importància. Segons Kalecki, un dèficit públic implica necessàriament que el sector privat rep més del que paga en impostos. En altres paraules, el dèficit del govern és el superàvit privat. El dèficit esdevé l’expressió comptable d’un guany net del sector privat, no un senyal de desequilibri o mala gestió. Es suggereix així que l’Estat, al gastar, recupera el que ha posat en circulació mitjançant l’activitat econòmica que ell mateix ha impulsat.

La frase «el sector privat gasta el que ingressa, mentre que el sector públic ingressa el que gasta» condensa la perversió de la TMM, invertint la lògica habitual segons la qual l’Estat primer recapta impostos i després pot gastar. Des d’aquesta perspectiva, és la despesa pública la que crea els ingressos del sector privat —sous, beneficis, lloguers— a partir dels quals, posteriorment, una part retorna a l’Estat en forma d’impostos. L’ordre causal s’inverteix: l’Estat no gasta perquè té ingressos, sinó que té ingressos perquè ha gastat prèviament. La recaptació fiscal apareix aquí no com un requisit financer, sinó com un mecanisme de regulació de la demanda.

Tanmateix, tanta petulància i arrogància presenta molts perills. Menysté qüestions crucials com l’origen de l’estalvi real, el paper de la inversió privada i l’acumulació de capital productiu. El fet que el govern gasti no garanteix que aquesta despesa estigui creant capacitat productiva ni creixement sostenible. Des d’aquesta perspectiva, el dèficit es finança a si mateix perquè el seu augment genera un increment equivalent dels ingressos necessaris per absorbir-lo. Qualsevol combinació de dèficit públic i inversió privada produiria, de manera automàtica, l’estalvi suficient per finançar ambdós. La conclusió és clara: el deute públic podria acumular-se sense límit real.

Aquesta interpretació, adoptada per la TMM, dissol la preocupació clàssica pel dèficit i presenta l’Estat no com un agent sotmès a restriccions pressupostàries, sinó com l’eix central de la creació de renda i estalvi. Malgrat el seu nom, la Teoria Monetària Moderna no és especialment moderna i la seva aplicació pràctica recorda experiències històriques amb conseqüències funestes. Diversos països que van adoptar polítiques de despesa pública desbocada, sota la idea que els dèficits no importen, van patir una destrucció massiva de capital, greus errors d’assignació de recursos i episodis d’inflació elevada.

A l’Amèrica Llatina, on aquest raonament encara es manté viu, les polítiques de despesa pública sense fre combinades amb estratègies de substitució d’importacions han generat economies caracteritzades per baixa productivitat, salaris reals reduïts i una pobresa persistent. Lluny de crear prosperitat sostinguda, l’expansió fiscal contínua ha erosionat la base productiva i ha afeblit els incentius a la inversió privada.

La creació de diners no significa acumulació de capital productiu ni creixement real. Un dels errors centrals de la TMM és confondre una identitat comptable amb una relació causal. Per definició, un dèficit públic implica un superàvit privat quan la balança exterior està equilibrada. Però aquesta equivalència matemàtica no determina la direcció de la causalitat. Què passa si l’augment del dèficit redueix l’activitat econòmica? El superàvit del sector privat pot no provenir de l’augment de l’estalvi, sinó de la caiguda de la inversió privada.

El sector privat es contrau en termes reals mentre la despesa pública augmenta i el deute s’expandeix. El dèficit públic empobreix el teixit productiu, perjudica l’estalvi, disminueix la productivitat futura i redueix el creixement econòmic. L’aplicació de la TMM resulta particularment arriscada en el context actual, caracteritzat per inflació elevada, dèficits fiscals alts i nivells històrics de deute públic. Fins i tot, pot provocar hiperinflació i pèrdua de confiança en la moneda.

La TMM és molt seductora: promet alliberar les polítiques públiques de les restriccions pressupostàries tradicionals i presenta la despesa pública com un instrument il·limitat per assolir objectius socials. Tanmateix, aquesta promesa descansa sobre la confusió d’identitats matemàtiques amb relacions causals, ignorant el paper central del capital i menystenint els riscos inflacionaris. La capacitat de crear diners no transforma les pedres en pans.