Invertir en temps de Trump i companyia

Niall Ferguson, un dels millors historiadors actuals, catedràtic per la Universitat de Harvard, autor d’obres com Civilización, La guerra del mundo i El final del dinero, també sap especular. Aquesta setmana aventurava a la xarxa social X tres escenaris de futur a propòsit de com els mercats poden continuar reaccionant a la volàtil situació geopolítica:

1. «El Sr. Mercat és capaç de veure més enllà del soroll diari i contempla que la guerra (al Pròxim Orient i a l’Orient Mitjà) s’acabarà abans de final de maig». És a dir, s’ha de tenir paciència.

2. «El Sr. Mercat estima la intel·ligència artificial més del que odia l’estret d’Ormuz». És a dir: progrés etern.

3. «El Sr. Mercat no té ni idea del que passarà».

Ferguson exposa diverses dates històriques que incideixen en aquest últim punt: el juliol de 1914, abans de l’esclat de la Primera Guerra Mundial; el setembre de 1929, abans del crac d’octubre que va ser el preludi de la Gran Depressió; el desembre de 1972, abans de l’esclat de la guerra de Yom Kippur que originaria la primera gran crisi petrolífera i inflacionària; l’agost del 2000, abans de l’esclat de la bombolla puntcom i dels atemptats terroristes de l’11 de setembre del 2001; l’octubre del 2007, abans que comencessin a sorgir els primers indicis dels excessos de les hipoteques subprime que van arrossegar cap a la crisi financera i econòmica posterior; i el febrer del 2020, abans que la pandèmia obligués a tancar el món.

Les borses de valors són el baròmetre, amb les seves imperfeccions, que defineix les expectatives de creixement de l’economia, de les empreses i de la riquesa gràcies a aquest ens abstracte anomenat mercat. Un ens que és la suma de voluntats i decisions de milions d’inversors en l’avantguarda dels quals hi ha les grans gestores de fons privats i sobirans. Tots amb una mateixa promesa al seu client: rendibilitzar adequadament les inversions segons el nivell de risc i un període de temps suggerit. Hi ha famílies de fons d’inversió de tots els colors i tipologies. L’inversor/gestor més llest o més ben informat és aquell que ven quan la resta pensa que segueix de festa sense saber que ja està de ressaca; i el que compra, ho decideix quan s’escampa la desesperació en (gairebé) tots els àmbits.

Per continuar refrescant la memòria, un breu repàs de l’índex borsari més seguit del món, el Dow Jones 30. Des del crac del 29 fins que va tocar terra en 41,22 punts el juliol de 1932, va caure el 89%. No va tornar a recuperar els valors previs al crac fins al novembre de 1954: 25 anys i dos mesos després.

Exemples més propers. Per superar la caiguda produïda per la primera crisi petrolífera (1973), el Dow va trigar a recuperar-se nou anys i deu mesos. Va trigar sis anys i nou mesos a superar la punxada puntcom de principis de segle. Van ser cinc anys i cinc mesos els que van passar per recuperar els valors previs a la crisi financera del 2008, i només nou mesos per recuperar el 37% que havia perdut una vegada confirmada la serietat de la pandèmia. La invasió russa d’Ucraïna i l’amenaça inflacionista van generar una caiguda del 22% en uns mesos que es van recuperar dos anys després.

Des d’aleshores, tret de lleugeres correccions, els mercats han anat cap amunt. Els impulsors d’aquesta bonança borsària han sigut els gegants tecnològics. De la seva mà, els inversors també han atès les múltiples batzegades de tota mena d’actius: des d’un de tradicional, com l’or, fins a les criptomonedes. Com a assegurança de canvi: les inversions en renda fixa de països i empreses.

I la nau, no obstant, continua movent-se. Vivim en un món a cop de Donald Trump. Ara mateix, desconeixem si hi haurà prou carburant perquè els avions volin d’aquí uns mesos. I qui diu avions, que la resta del transport es posi en la llista. Un escenari que, en cas de complir-se, generarà una impredictible recessió mundial en què –a diferència de la pandèmia– no sembla que hi hagi vacuna a la vista.

Aquesta setmana, des de l’‘actius’ hem volgut preguntar-nos com ha d’actuar un inversor/estalviador. És una pregunta que sorgeix en converses, més o menys privades. ¿La IA continuarà transformant el món dels negocis tal com el coneixem i, per tant, cal continuar apostant per les empreses que lideren aquest sector? ¿Energia, defensa, matèries primeres, infraestructures bàsiques seguiran a l’alça? ¿I què pot passar amb els sectors relacionats amb el lleure, fins i tot el luxe? Per zones geogràfiques, ¿hi ha algun país que brilli per sobre de la resta? ¿O és millor augmentar els diners en efectiu/caixa? Com sempre, tot depèn del nivell de risc que vulgui assumir cada persona i del temps esperat de les inversions. No hi ha fórmules màgiques ni profetes que sempre assegurin guanys.