L’efecte Torrente

Fins ara m’hi havia resistit però he claudicat, no em fa res dir-ho, he anat a veure «Torrente Presidente». Ho he fet perquè volia tastar personalment que hi ha darrera d’una de les pel·lícules més taquilleres de la historia del cinema espanyol; la que més en la darrera dècada, amb més de tres milions i mig d’espectadors i vint i sis milions recaptats.

En Santiago Segura és un tio proper i intel·ligent, ho penso des que el vaig conèixer al primer Festival de Cinema de Manresa; acabava de crear el monstre, triomfant amb «Torrente, el brazo tonto de la ley», i no va dubtar en venir per recolzar el nostre projecte; la seva sola presencia va ser capaç d’omplir de gom a gom la sala gran dels cinemes Atlàntida, amb més de vuit centes persones, en una sessió golfa a la una de la matinada.

El problema rau en que les generacions que van riure amb el primer Torrente, aquest personatge masclista, homòfob, xenòfob i corrupte, ho feien mirant el que volia ser una parodia amb tons de Berlanga; criticant des de l’humor caspós, no podia ser de cap altre manera, l’Espanya cutre del carajillo que ens pensàvem haver deixat enrere; però les generacions majoritàriament joves que ara han omplert cinemes, i no havien nascut quan l’estrafolari personatge va aparèixer a la pantalla l’any 98, s’han trobat amb una producció més propera al cinema dels Esteso i Pajares que no pas al de Berlanga, amb una pel·lícula desfasada, mancada de narrativa coherent que, malgrat tot, els ha divertit. Han rigut i aplaudit unes situacions, algunes amb la intervenció real de personatges de les clavegueres de l’extrema dreta, on la ficció no supera la realitat sociopolítica de l’Espanya actual.

La maquina de fer bitllets que en Segura, se li ha de reconèixer, ha promocionat de conya, fins i tot podia tenir una certa intenció d’incomodar; però el resultat no és aquest, en Torrente és converteix en un president ovacionat per un públic que, poc acostumat a anar al cinema, compra l’oferta gamberra com a opció. Lluny de remoure consciencies, tothom fa gresca d’una parodia, gens hipotètica, d’un poder polític cutre, com si ens quedes molt lluny però que tenim a tocar; és com si, per entendre’ns, algun guionista s’emmirallés amb el comissari Villarejo com a nou model de James Bond, i l’anada d’olla acabes guanyant l’Oscar.

Sony Pictures, en la campanya promocional, anunciava que «El pueblo espanyol quiere como Presidente a un hombre, y ese hombre es Jose Luis Torrente!!» era una ironia que diria no s’ha entès, i quan el cinema deixa de ser una sàtira per passar a ser una apologia de totes les fòbies del diccionari, amb el públic rient totes les gràcies encara que moltes no en tinguin la més mínima, el resultat passa de ser còmic a ser terrorífic.