La necessitat de crear nous rivals

Els triomfs engrosseixen els palmarès, però és el nivell dels rivals el que en fa créixer el valor. És una de les màximes de l’esport professional que s’entén bé quan s’hi posen noms. Roger Federer, Rafael Nadal i Novak Djokovic tindrien un palmarès encara més colossal si no s’haguessin trobat entre ells, però les seves figures i el seu valr serien força menors. Per això, quan emergeix una figura que domina una disciplina de manera aclaparadora sorgeix la necessitat de trobar-ne una d’alternativa, que li pugui competir la victòria i vence’l de tant en tant, que es reivindiqui com a successor. No només ho necessiten dels organitzadors, els patrocinadors i els mitjans de comunicació, també i sobretot ho anhelen els aficionats. Quin interès poden tenir les competicions que ja se’n sap el guanyador abans de començar! És el que passa ara en el ciclisme i amb l’eslovè Tadej Pogačar, que a cada prova que disputa mirem de trobar qui li podrà fer la guitza. L’últim en aparèixer ha estat el francès Paul Seixas. Té 19 anys i ha emergit amb una força insòlita aquesta temporada. Va sorprendre a l’Strade Bianche amb un segon lloc darrere de Pogačar després d’aguantar-li el primer demarratge, va guanyar amb solvència la Itzulia i, dimecres, la Fletxa Valona. I, efectivament, aquest diumenge ha confirmat a la Lieja - Bastogne - Lieja l’expectativa que ens havíem creat. No l’ha guanyat, ha tornat a fer segon, però ens n’ha estalviat el monòleg. Ha resistit l’envestida de sempre de l’eslovè a la Redoute i se n’ha anat amb ell. Pogačar «només» ha pogut fer 14 quilòmetres en solitari perquè no ha pogut deixar de roda Seixas fins a la Roca dels Falcons. Tan cert com que Tadej Pogačar ha sumat una quarta Lieja, el 13è monument —el tercer de la temporada dels quatre disputats— i la 112 victòria de professional, i que cada cop és més a prop del palmarès d’Eddy Merckx i més lluny dels seus (presumptes) rivals d’avui.