Amb pólvora als estrets, Xina explota

Si circuleu per les carreteres del nord d’Alemanya, molt possiblement topareu amb un riu que no és un riu i per on naveguen mercants enormes que us quedaran a tocar. És el canal que connecta Kiel amb Hamburg per no haver de rodejar tot Dinamarca, una de les vies nàutiques més utilitzades del món i un monument a la importància dels estrets.

Només cal donar un cop d’ull al mapa per adonar-se que, per sortir del Bàltic, els vaixells poden triar o bé un pas pel mig de les illes daneses o bé, més a prop, l’Oresund, un estret situat a l’alçada de la ciutat de Copenhaguen, que no per casualitat és la més important de tota la zona. Els danesos han tingut sempre l’obsessió de controlar les dues bandes del pas, cosa que van aconseguir durant segles a desgrat dels suecs. I, naturalment, quan els monarques de Copenhaguen volien o podien, hi cobraven peatge, cosa que explica, en part, que un país tan petit hagi pogut arribar a tenir una vocació imperial que la va portar fins a Groenlàndia i l’eco de la qual ressona avui estrepitosament a la Casa Blanca. El domini de l’illa avui més cobejada del món es va pagar, en part, amb les taxes d’un estret.

Al segle XVIII, quan Schleswig encara era part de Dinamarca, Christian VII va decidir rematar el seu negoci bàltic construint una versió rudimentària del canal de Kiel inaugurada el 1784. Els vaixells ja no havien de rodejar Jutlàndia i podien triar entre pagar la taxa de sempre o el nou peatge premium. Ves per on, Prússia va inaugurar la seva era imperial conquerint, casualment, Schleswig i Holstein. Els prussians van construir el 1895 un nou canal apte per a la navegació moderna i, òbviament, hi van establir la seva pròpia tarifa per metre i tona. Fins avui.

Amb Estats Units permetent (perquè Trump està patint la derrota militar més idiota de la història) que Iran especuli sobre un futur peatge permanent a Ormuz, el ministre d’Economia d’Indonèsia ha deixat caure la idea d’una taxa a l’estret de Malaca, el més estratègic del món. Potser era broma. Però cal recordar que la llibertat de navegació pels estrets només és garantida des de 1982. Abans, els estrets eren una causa permanent de guerres. Si la garantia es reverteix, com s’estan revertint tantes coses, caldrà recordar que tot el trànsit naval de la Xina ha de passar per una pila d’estrets que no controla. Aquesta és la seva gran maledicció geogràfica. Però si se li comencen a restringir els drets de pas, segur que veurà la necessitat de controlar-los. I la trobarà.